Fa dues setmanes, a aquesta mateixa hora començaven les meves vacances d'estiu. Ara, després de fer vida durant uns dies a Solsona, les rutines han canviat totalment.
També és ara quan enyoro aquelles coses bones que tenia la vida universitària -per sorprenent que pugui semblar, en tenia algunes-. El que més trobo a faltar és la gent. Per no trencar els tòpics que marquen la meva personalitat, tenir lluny aquelles coses o persones que estimo em fa sentir feble.
Aquí a Solsona he recuperat aquella tranqui·litat, per dir-ho d'alguna manera, aquella pau interior que freqüentment em manca a l'autònoma. No sé pas què té aquesta petita ciutat, els seus carrers, la seva gent..que em transmeten un benestar increïble.
També ha estat durant aquets dies quan realment m'he adonat de què representa la pèrdua de dues persones a qui estimava moltíssim. És ara quan els estic trobant a faltar més.
Només són dues setmanes, però han estat molt intenses: bateig dels castellers -que grans que són!-, arribada de la Flama del Canigó, preparatius del comiat del dia 9,... mil coses.
Pot semblar que aquestes dues setmanes hagin estat genials, envoltades d'una aura positiva capaç de pintar-ho tot d'optimisme. No ha estat ben bé així. Alguns moments -més dels que m'hauria agradat- han estat plens de daltabaixos. Vet aquí un altre dels trets que em caracteritza en alguns moments. Em fa ràbia que la meva extrema sensibilitat sigui capaç de fer-me donar mil i una voltes a les coses i aconsegueixi emparanoiar-me d'una manera sorprenent. Després d'haver passat algun d'aquests sotracs, mirant-m'ho amb perspectiva, des de lluny, analitzant el per què de les rallades i el motiu que ha fet que desapareguessin, arribo a una conclusió. M'estic enamorant. Allò que de cap de les maneres creia que podia arribar a passar, ja ha passat. Aquell somriure que vaig conèixer fa menys de mig any, aquell somriure que vaig demanar que no s'allunyés, aquell somriure capaç de canviar el món, s'està convertint en imprescindible... bé, ja n'és.
Amb ganes de tu :)
Està sonant "Time after time" de Roanan Keating
Per cert, no sentiu olor de Corpus?
Montse
