Espurna

Feia un munt de setmanes, massa potser, que no escrivia al bloc. Les darreres publicacions que vaig fer-hi són com una mena de diari personal, vaig abocar-hi tot allò que sentia o pensava. Em sorprèn poder-les llegir totes i no sentir unes ganes enormes d’agafar el mòbil i enviar qualsevol tonteria a la persona que em feia sentir tot allò. Ho llegeixo i no em fa mal, com tampoc me’n fa veure’t i intercanviar quatre mots com si mai hagués passat res. De vegades penso que m’he posat una cuirassa que m’ajuda a ser immune a tu. No ho sé, tanmateix fa molt de temps que no era així de feliç.Aquesta felicitat recuperada fa que m’aixequi els matins amb un somriure d’orella a orella i amb ganes de menjar-me el món, fa que qualsevol instant sigui màgic, que les companyies tornin a ser sempre majoritàriament agradables,  fa que emprendre un rumb sense destí només sigui descobrir coses noves, fa que tingui la sensació de tornar a ser aquella persona que dos anys enrere començava periodisme amb un munt de somnis i il·lusions sota el braç. Tot això és motiu suficient per tornar a escriure en el bloc, per tornar a pensar en veu alta.Fa molt de temps que tinc clar que les persones que es creuen en les nostres vides ens deixen empremta. Jo aquest estiu he tingut sort. Sense buscar-ho gens ni mica, una de les persones que en un primer moment s’havia de creuar en el meu camí un sol cap de setmana, unes hores, un acte, un sopar i una nit de disbauxa, s’ha acabat convertint en l’espurna que ha encès de nou somnis i il·lusions. S’ha tornat imprescindible.Ha fet que passés pàgina d’una vegada per totes (cosa que fins ara no havia estat capaç de fer), ha fet que enviar-se whatsapps des de la taula del costat sigui divertit, ha fet que qualsevol comentari absurd em faci gràcia, ha fet que no pogués enfadar-me amb moltes de les seves bromes impertinents, ha fet que les ressaques de diumenge tinguin la seva gràcia i que els gelats un diumenge a les dotze de la nit siguin especials. M’ha fet descobrir que despertar-se als matins amb una música que no havia sentit mai pugui ser el millor esmorzar, que tot pot anar sobre rodes; que les angines amb alguna lizipaina, una bona dosi de vodka amb llimona i una gran companyia es curen soles.Tot el que he viscut amb tu ara només són uns mesos, nits boges per fer fugir els problemes, pocs litres d’alcohol, moltes hores de música, forces quilòmetres, alguns àpats, masses lizipaines, algunes hores dormides, infinita diversió i complicitat, mil moments especials, bilions de somriures, mars sencers d’amistat, i també tinc sacs plens de metes i propòsits, que espero haver pogut complir d’aquí a un temps mentre segueixi tenint-te al meu costat.

Quatre paraules més...

I un dia, de cop i volta,m'adono que allò que realment buscava i volia estava just al costat d’aquella persona per qui lluitava. M'adono que la persona que va evitar que em mengés un tamboret un dissabte qualsevol a altes hores de la matinada, d’alguna manera forma part de la meva vida des d’aquell moment. M'adono que aquella nit, en aquell concert, vaig fer servir un ron amb coca-cola com a excusa, per a poder parlar amb tu. Que aquell joc tonto “de qui anava més torrat” va ser una pèssima excusa per aconseguir el teu mòbil. Que des que et vaig enviar un primer missatge dient-te que me n’anava a dormir, sabia perfectament que no seria l’últim. Que des que et vas esperar darrere “del meu arbre” res més ha estat el mateix.

Massacre entre comunitats indígenes per culpa d'interessos econòmics dels blancs

Més de 50 indígenes equatorians van ser brutalment assassinats ahir per les empreses interessades en la fusta de la zona segons ha informat el president de la Nacionalitat Huaorani de l'Amazònia Equatoriana (ONHAE).

Indígenes Tagaeri, font: spiiderweb.blogspot.com

El nombre de víctimes de la massacre oscil·la entre 52 i 60 tot i que se'n deconeix el nombre exacte.  Una  comissió integrada pel governador, el fiscal i el cap de la policia de la zona van intentar apropar-se a la zona on s'havien comès els assassinats per concretar el nombre de víctimes però no ho van aconseguir. Segons Kiromo Boya, el dirigent d'ONHAE, entre les víctimes, les quals van ser decapitades, hi ha homes, dones i fins i tot nens. Els indígenes pertanyien a l'ètnia Huaorani i eren coneguts com a indígenes Tagaeri o "patas coloradas".


Segons el comunicat de l'ONHAE els Tagaeri van ser assassinats per una altra comunitat de la mateixa ètnia anomenada indígenes de Tigüino atenent-se als interessos de les empreses que estan interessades en ampliar la seva àrea d'intervenció forestal a la reserva dels Tagaeri. Els entesos, AMWAE, atribueixen aquest esdeveniment “al terrible impacte de les fàbriques i de la explotació de l’home blanc als territoris del poble huoarani”. A més a més, adverteixen que si no canvia la situació hi hauràn més morts.



Aquesta comunitat indígena ja tenia altres antecedents concretats en episodis de violència. Anys enrere havien assassinat monsenyor Labacca, que havia mostrat interès en el seu territoni. No obstant, els fets ocorreguts són el primer cas d'un enfrontament entre membres de la mateixa nacionalitat i mateix tronc antropològic.

Canvis

Han canviat tantíssim les coses des de la darrera vegada que vaig escriure aquí al blog... llavors, els dos, tres o quatre dies que se t'empassava el món es veien compensats amb les petites estones que passàvem els dos. Aquell somriure tendre i afectuós que em regalaves cada cop que em veies, s'ha tornat un somriure de compromís, i això no m'agrada. No m'agrada i em fa mal. 
No puc estar més matinades voltant mentre espero la trucada que m'has promès mentre sopava i que mai arriba. No puc viure pendent de quan sona el telèfon per si ets tu. No puc estar vivint de dilluns a dijous esperant el divendres pel simple fet de poder-te veure. Necessito trobar un equilibri que ara mateix, vora teu no tinc. I em fa molt mal tot plegat, perquè encara t'estimo.

Nostàlgia

Abans de posar-me a escriure he llegit la darrera actualització que havia fet en el blog. Les sensacions que tenia llavors són pràcticament el pol oposat a les que tinc ara. La il·lusió i esperança d'aquell moment no sé on són. Fa alguns dies que les busco i no aconsegueixo trobar-les. El mòbil m'incita a trucar-te o a enviar-te un missatge. Fa dies que matenim una lluita aferrissada i gairebé sempre guanya ell. Sóc feble. Ho sóc més del que em pensava.

M'estic adonant que trobo a faltar coses que mai he tingut. Sento nostàlgia de no vibrar amb allò que mai m'ha fet vibrar. Em fa ràbia saber que et tinc més a prop del què mai t'havia tingut i que no et tinc amb mi. Per molt que intenti negar-ho i fer veure que no és veritat, per molt que intenti convencer-me a mi mateixa que no pot ser, a hores d'ara ja és inevitable...

Buscant aquell instant en que em perdo en una de les teves abraçades...

Montse

Amb T de tu

Fins ahir tenia el blog mig abandonat i ara escriuré dos dies seguits. Incoherència total, ho sé.
Fa poca estona he tornat a casa, és un descans ser lluny d'aquella xafogor tarragonina. He dormit tres escasses hores però no tinc són. El meu cap treballa, reflexiona i associa idees a una velocitat vertiginosa i m'agradaria poder evitar-ho. M'agradaria ser capaç de poder saborejar cada moment d'aquests sense haver de pensar en el que pot passar. Espero que aquesta vegada sigui la bona. Ahir vaig tenir-te al cap mil i un moments. Vaig pensar en els mil i un missatges que t'hauria pogut enviar - les mil i una excuses per tenir notícies teves -. La por que et puguis cansar de mi em va aturar, i espero que per bé.
L'hora de sopar va ser un dels moments més crítics si així se'n pot dir. Entre amanides de formatge, tallarines acompanyades de quelcom molt poc agradable a la vista i un brownie de xocolata, no van poder fer que no pensés força amb tu.
Necessito una altra abraçada...


En definitiva, amb T de tu, de ganes de veure't...


Està sonant cançó d'Osman de mar i cel "gronxar-me tant però no als seus braços"




montse

Felicitat

És la primera vegada en molts dies que m'he llevat amb una rialla d'orella a orella. Em sento bé, sóc feliç. Malgrat portar alguns dies anant a dormir a hores intempestives per ser entre setmana em sento plena de vida.
Els mal de caps que m'havien fet donar mil i una voltes a tot plegat aquests últims dies han desaparegut i ahir per primer cop en molt de temps - potser per primer cop en sempre - vaig ser jo qui va dir "no et rallis". 
Sonarà egocèntric, però estic radiant! Ara mateix tinc unes ganes de viure la vida i de ser feliç immenses!
Les següents ratlles van per tu. Dubto que les llegeixis. Igualment les escriuré...
Ets de les millors coses que m'han passat darrerament. Saber que tinc algú com tu vora meu és motiu suficient per seguir endavant aquells dies que tenen un to més gris. M'agrada que em vinguis a busca per anar a fer un cafè a l'hora que gairebé tothom se'n va a dormir. M'agrada veure't somriure, cada rialla que em regales m'omple de vida. M'agrada que em facis tocar de peus a terra quan tinc un moment llunàtic. M'agrada abraçar-te i que m'abracis. M'agrada que m'ensenyis a gaudir de cada petit instant que ens regala la vida. M'agrada ensopegar amb tots els graons, portes i mobles que em trobo pel mig i que tu te n'enriguis. 
Quan m'abraces em sento protegida, sento que cap cosa no és prou important com per no viure al màxim. Sé que a partir d'ara quan et necessiti hi seràs sempre. Que em podré seguir perdent en les teves abraçades quan el món que m'envolta sembli girar-me l'esquena. Que hi seràs.
Sé que no vols que t'ho digui, però... gràcies.
Vull que sàpiguis que jo també hi seré sempre "no marxo, estic aquí amb tu". Segur que aquesta frase et sona.


I a voltes la vida ens sorprèn i ens dóna l'oportunitat de conèixer persones incrïebles. Persones que apareixen d'un dia per l'altre i amb qui aconseguim forjar una amistat a prova de bomba. Amics dels de veritat.


Amb ganes de seguir creant moments màgics...




Toquem de peus a terra i tornem a la realitat! Tinc una maleta per acabar de preparar, he de dinar ni que sigui molt d'hora i he d'anar a Tarragona. M'espera un dissabte de pubillatge i molt possiblement un diumenge de ressaca! C'est la vie!


Montse


PD: està sonant La meva terra és el mar...