11 d'OCTUBRE. TITULARS
EXERCICI 1
Un menor de 17 anys va morir apunyalat i un jove de 20 va resultar ferit greu ahir a la nit en una plaça de Madrid, segons les fonts d’Emergències de la ciutat. Tot apunta a que va ser una baralla entre bandes llatines segons fonts policials.
EXERCICI 2
El complex Cinebox Espai Gironés va ser inaugurat ahir a la localitat gironina de Salt. En el transcurs de l’acte es va omplir un cartró gegant de crispetes, superant així el rècord Guiness aconseguit anteriorment a Brasil.
EXERCICI 3
La petroquímica Pemex va evaquar ahir els 2000 treballadors del complex Pajaritos, a l’estat mexica de Veracruz, després de rebre una amenaça telefònica de bomba.
26 d'OCTUBRE. TITULARS / NOTÍCIA
PART 01
a) Assessinat a Madrid
Un jove mor després de rebre ganivetades en una baralla a Madrid
b) Inauguració Cine Girona
Salt bat un rècord Guiness en omplir el cartró de crispetes més gran del món
c) Pemex
2000 treballadors de la petroquímica Pemex evacuats davant una amenaça de bomba
d) Incendi a Barcelona
Un incendi en un immoble barceloní acaba amb la vida d’un home
e) Obesitat mórbida
Més de 3000 persones obeses són operades anualment a l’estat espanyol
PART 02
Catalunya i Madrid són les autonomies més afectades per la malaltia
Més de 3.000 persones obeses s’intervenen quirúrgicament durant l’any a l’estat espanyol
L’augment de la població que pateix obesitat fa que el nombre d’operacions incrementi el doble en cinc anys
Entre 3.000 i 4.000 persones que pateixen obesitat mòrbida s’operen anualment a l’estat espanyol segons va declarar Juan Carlos Ruiz de Adana, cirurgià de l’Hospital de Getafe (Madrid).
El professional va afirmar que l’augment de la població obesa és un fet evident. Actualment, entre 2 i 3 persones que pateixen aquesta malaltia passen pel quiròfan de l’hospital madrileny cada setmana. Aquesta xifra és el doble de la que hi havia només cinc anys enrere. Segons Adana, un altre fet remarcable és que el 80% dels pacients que la pateixen són dones, l’edat de les quals oscil·la entre els 35 i 40 anys .
L’obesitat mòrbida, també anomenada clínica severa, és una malaltia que es caracteritza per un excés de reserves de greix corporal combinat amb altres patologies greus que afecten l’organisme, com per exemple la hipertensió, la diabetis, malalties cardíaques i coronàries, entre d’altres.
L’obesitat està relacionada amb una mortalitat prematura elevada. Aquest risc però, disminueix als llindars de menys risc considerats habituals quan l’individu operat recupera un pes normal.
Recentment, un home de 43 anys que pesava 213 quilos va morir a Madrid poc després d’ingressar a l’hospital per una fractura de cadera a causa d’una parada cardiorespiratòria. Els bombers havien aconseguit treure l’home del seu domicili després d’ una laboriosa tasca de tres hores. L’home feia dos anys que estava en llista d’espera per a poder-se operar.
4 de NOVEMBRE. COBERTURA CONFERÈNCIA LLUIS PASTOR
Lluis Pastor presenta la seva conferència “ Escriptura sexy” a la UAB
El subconscient juga un paper molt important en la interpretació dels continguts informatius
Lluis Pastor, periodista i degà de la facultat de ciències de la comunicació de la UOC, va mostrar la importància que juga el subconscient en la interpretació de continguts informatius als estudiants de primer de periodismo de la UAB amb una conferència que duia per títol
“ Escriptura sexy” .
Pastor va explicar als estudiants algunes maneres que els permeten tenir en compte el subconscient a l’hora de redactar. Així els seus articles tindran un caire més ame i efectiu. El degà va insistir en la necessitat de confegir continguts informatius d’una manera clara a partir de les fons de les quals disposa, aconseguint així que el elctor rebi un missatge coherent i lògic.
El periodista va mostrar als estudiants un seguit d’experiments que havien estat realitzats a Harvard on s’evidenciava l’important paper que juguen el subconscient i els estereotips socials en la percepció i comprensió d’un missatge.
Pastor va recordar als estudiant que l’estil de redacció que ha de seguir la seva redacció és el públic i que per tant, han de dominar la capacitat de persuasió i tenir en compte els factors que indirectament poden condicionar el seu missatge.
15 de NOVEMBRE. TITULARS
Les forces d’autodefensa japoneses prestaran suport logístic als EUA a l’Afganistan
-Segon
Els bombers realitzen 23 sortides degut a la pluja
-Tercer
La Federació Els Verds- Esquerra Verd té nou coordinador
-Quart
“El País” adopta mesures preventives en rebre un correu amb un contingut blanc desconegut a dins
La Policia Nacional està investigant la substància blanca en pols que contenia el sobre sense remitent que va arribar al departament del diari
-Cinquè
L’estrès laboral afecta més del 20% dels metges espanyols
La sobrecàrrega de treball i la falta de personal en són la principal causa
-Sisè
EL TEMPS ( METEOROLOGIA)
L’Institut Nacional de Meteorologia preveu xàfecs tempestuosos a la meitat occidental de la Península
PRIMERA RESSENYA
RESSENYA DEL LLIBRE EL ÚLTIMO EXPLORADOR DE MANUEL LEGUINECHE
VIATJAR PER TROBAR EL LLOC QUE ET PERTOCA I PER TROBAR-SE UN MATEIX
Al llarg del llibre és possible conèixer com era Wilfred Thesiger partint de les seves influències literàries, dels seus ídols, de quin va ser el seu entorn mentre creixia i es feia home, de com parlava d’ell la gent que el coneixia, de com actuava, etc. Això permet atansar-nos d’una manera molt més profunda a la seva persona, ja que al cap i a la fi si un és com és i actua d’una determinada manera, és perquè al darrere hi ha una sèrie de condicionants, potser fruit del destí, que així ho determinen.
Wilfred Thesiger va ser un escriptor i explorador britànic. Va néixer a Etiòpia i era fill d’un diplomat britànic. És conegut pels seus viatges arreu del món. Va viatjar a Iraq, Iran, Sudan, Àfrica, Paquistan, Kènia i Anglaterra. Això li va permetre entrar en contacte amb el món i la cultura àrab.
Els primers anys de la vida de qualsevol persona marquen d’una manera especial. L’entorn que t’envolta quan comences a interactuar amb el voltant, el lloc on per primer cop vas amb bicicleta, on corres sense parar les llargues tardes d’estiu… t’aporten un caliu i una protecció que difícilment trobaràs en cap altre lloc. Això és el que li va passar a l’explorador; va enamorar-se del lloc on va passar la seva infància, i després, un cop a Londres, es sentia buit i li faltava quelcom.
La manera que Thesiger va trobar per compensar aquesta buidor que l’omplia era viatjar. Recórrer tots aquells paratges tant o més solitaris que ell, aquells indrets on havia estat de petit, a fi de trobar el lloc que li pertocava en aquest món. Definia l’art de viatjar com “ una combinación del descubrimiento, la exaltación de la historia, las resonancias poéticas y el gusto por la aventura”. En les seves aventures buscava recuperar aquells anhels que tenia quan encara era un nen: explorar, descobrir…
En els seus viatges cercava aquella espurna que l’omplia com a persona. Intentava descobrir qui era ell, com era i quins eren els seus límits. Per aquest motiu estava molt atent a qualsevol detall; atès que la més petita de les insignificàncies podia marcar un gran salt cap a la meta per aconseguir el que volia o bé un gran salt cap al fracàs. El següent fragment n’és un exemple: “Lo ha previsto todo, los giros idiomáticos, la forma de moverse, los gestos y entonaciones en la oración. Hasta la forma de hacer sus necesidades. Sabe muy bien que su vida depende de la atención al detalle”.
Tot i ser un intrèpid viatger, potser fins i tot modern als seus temps, tenia alguns prejudicis i conceptes clarament conservadors que van influir en la seva trajectòria. El masclisme de l’època impregnava els seus pensaments, creia que “ la mujer le estorba. Cree que es la puerta del infierno”. Aquesta visió del gènere femení la trobo xocant en un individu de les seves característiques. Una persona capaç de conviure durant llargs períodes amb cultures totalments diferents, de “ser camaleó” i adaptar-se fàcilment a qualsevol situació per sobreviure, algú capaç d’estimar-se tan aquell món que no és el seu, com pot creure que la dona està un esglaó per sota i carregar-la de connotacions més aviat negatives? No ho entenc. Una de les moltes paradoxes de la vida. Qui sap si per això, després de llargues estades a terres foranes gaudia dels privilegis de la societat occidental “ Después de estos largos e intensivos períodos de abstinencia y austeridad, de vida espartana, volvía con gusto a las delicias de la mesa, a las fiestas sociales…” Potser “jugar a fer d’explorador” quan tens la vida solucionada era la única opció que tenia per trobar la felicitat, que segons ell, emmanava enmig les dunes del desert i paratges gairbé verges de la natura.
Cap al final de la seva vida, en Wilfred va sentir-se enormement decebut en adonar-se que les tribus havien anat perdent aquella màgia i essència que a ell l’havia captivat uns anys enrere. Vivien més còmodament i d’una manera menys ancestral “Las tribus han perdido lo que les sustenta, la magia. Les han entregado consumidores para que se conviertan en dóciles consumidores.”
Wilfred Thesiger, un romàntic perdut que viatjava per trobar-se… no sé si al final ho va aconseguir; crec que no. Quan al moment d’anar-te’n vora teu no hi ha res més que record de molt enrere és que la teva vida ha quedat molt lluny d’on ets ara. Els teus instints, somnis, desitjos, ganes de viure han deixat de ser tevés, o més ben dit, van deixar de ser-ho ja fa un temps.
Després d’haver intentat fer una ressenya mínimament descent sobre el llibre, plena d’originalitat i crítica alhora, em disposo a confegir quatre ralles més explicant perquè m’identifico amb en Wilfred.
Moltes vegades havia tingut la sensació de que pertanyia a un entorn que no era el meu. Mirava el meu voltant i la gent que hi trobava tenia uns interessos molt diferents als meus. Intentava crear-me la meva pròpia bombolla i omplir-la d’aquelles coses i persones que feien que tot tingués sentit. En Wilfred trobava sentit a la seva existència enmig de dunes, selves i tribus. Jo ho feia enmig de poemes, cançons del Bruce Springsteen i alguns projectes. Dos romàntics perduts en la immensitat del cosmos. A partir d’aquí però, un punt i apart. Mentre en Wilfred es dedicava a caminar intentant buscar el seu passat en el present i futur; jo intento obrir-me nous horitzons, projectes i somnis. Perquè quan m’arribi l’hora no vull anar-me’n sabent que no he complert l’objectiu més important de la vida de qualsevol persona: ser feliç; i molt menys no haver-ho fet per estar lligada a un passat on no sabia encara cap on volia caminar.
SEGONA RESSENYA
RESSENYA DEL LLIBRE LOS CÍNICOS NO SIRVEN PARA ESTE OFICIO.
SÓN ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ ELS QUE CREEN LA HISTÒRIA
“ El desafío no era sólo entender qué estaba pasando…, sino cómo contarlo…” . Aquesta frase mostra perfectament el repte, potser utòpic, al qual tot periodista ha d’aspirar. Els professionals de la comunicació haurien de tenir present que la manera com es diuen les coses és tan o més important que allò que es diu. Alhora, també cal entendre els aconteixements i informacions que s’han d’explicar perquè sinó la tasca comunicativa es dificulta enormement i deixa de ser eficaç.
El paràgraf anterior comença amb una cita de Ryszard Kapuściński; periodista, escriptor, historiador, assagista i poeta d’origen polac que va nèixer a principis de la dècada dels trenta del segle passat i va morir l’any 2007. Al llarg de la seva trajectòria professional va treballar en diaris de gran renom com el Time o The New York Times. Va publicar diversos llibres relacionats amb la seva experiència com a periodista i reflexions sobre fets d’actualitat. Alguna de les seves frases més cèlebres com “ para ser periodista hay que ser buena persona” trontollen avui en dia degut a la polèmica que hi ha davant les possibles evidències de que manipulava entrevistes i continguts informatius; allò que se’n diu no predicar amb l’exemple.
L’obra “ Los cínicos no sirven para este oficio” consta de tres entrevistes que tracten aspectes molts diferents. En la primera s’explica quines qualitats ha de tenir un bon periodista i com ha d’exercir la seva tasca. El conjunt de valors que intenta transmetre Kapuściński es reflecteixen amb gran claredat en la màxima de Baden Powell: “intenta deixar el món un mica millor de com l'has trobat”. La feina de tots els periodistes és donar a conèixer allò que està passant amb la finalitat que aquest discurs informatiu arribi a la gent, l’interioritzi i pugui fer quelcom per canviar la realitat que els envolta.Els periodistes són qui han de donar veu a aquells col•lectius que per culpa dels rols socials no en tenen. Són uns historiadors del present malalts de romanticisme que creuen que amb la seva feina poden contribuir a canviar el món.
La segona entrevista és la més feixuga; la temàtica de caire polític absorveix l’essència periodística i la fa menys atractiva.
La darrera parla amb més detall de l’experiència personal del periodista i de l’opinió que tenia de certs temes d’actualitat. Pel que es diu era una persona que es fixava molt en els detalls, de manera que “en sus relatos se encuentran los sabores, el aliento que respira tras las palabras, el miedo, el cansancio, la vejez, el recuerdo de una madre” segons descrivia una persona que l’entrevistava. Un bon periodista ha de ser observador, ha de tenir cura dels petits detalls i ha de ser un bon escriptor. Amb les seves paraules ha de ser capaç de transmetre’ns allò que es proposi, ha de tenir a mà la màgia de la paraula.
A mitja entrevista hi surt la següent frase “son los medios de comunicación los que crean la historia”.Un fet tan remarcable com aquest està tan arrelat a la nostra manera de fer que no en som conscients. Al llarg de la historia, les guerres i disputes entre pobles han estat una constant. Els que perdien havien de romandre en segon terme i eren oblidats. Els que guanyaven s’apoderaven dels mitjans de comunicació, el que alguns consideren el quart poder de l’estat, i escrivien la història; bé, la seva versió. Per tant, feien que és donés importància a allò que ells volien, existia el que ells volien que existís. Injust però cert.
El que no entenc és perquè, en general, ens sorprenem quan remenant caixes de sabates i arxius abandonats es troben dietaris, cartes i altres documents que ens mostren que allò que sempre ens havien explicat i nosaltres havíem donat per bo no acaba de ser-ho. Si més no, que hi ha una altra versió d’aquells mateixos fets igual de vàlida. La suma del conjunt d’aquestes petites històries és la més propera a la veritat, i tot i així ens neguem a acceptar-la moltes vegades.
Un exemple de com els mitjans han escrit la història és el de les recents dictadures feixistes que han patit alguns estats europeus. La manipulació que Hitler va exercir damunt la informació va donar lloc a les conegudes joventuts hitlerianes, uns joves que tenien una mentalitat consolidada entorn una base purament feixista i que entenien la història d’una manera que s’allunyava molt del què realment havia estat. Com pot ser que reconduint les versions d’uns fets es pugui abduir la mentalitat de les persones fins a extrems tan radicals?
A Espanya amb tot això de la recuperació de la memòria històrica s’està “descobrint” l’altra cara de la moneda; la versió dels republicans derrotats que van patir els horrors del franquisme. Mica a mica ens atansem a la veritat d’aquells temps i se’ns fa avinent que ni els franquistes van ser uns àngels ni els republicans uns dimonis.
Trobo realment trist que Kapuściński prediqués tants valors i maneres de fer que s’atribueixen al bon periodisme i que alhora fos capaç de manipular la informació . Fins a quin punt el reconeixement públic és capaç d’accentuar la mediocritat de les persones? Els anhels de popularitat poden fer que una persona deixi de banda aquells ideals que han marcat la seva vida? Som capaços de vendre’ns a canvi de qualsevol cosa? Les noves generacions de periodistes tenen dues opcions: s’aboquen a lluitar per aconseguir exercir aquell periodisme que pot ajudar a canviar el món o bé es venen a la mediocritat.
La manera de treballar i veure el món de la qual Kapuściński parla en les primeres pàgines del llibre em va colpir d’una manera especial. A mesura que avançava en la lectura, inevitablement, em recordava del malaurat alcalde de Solsona, en Xavier Jounou. Serenitat, carisma, proximitat amb la gent, compromís… eren paraules que emanaven dels paràgrafs d’una manera subtil. Quan vaig acabar el primer capítol del llibre vaig recuperar de l’escriptori del meu ordinador la carta de comiat que el Xavier va escriure perquè es llegís el dia del seu enterrament. “Tot anirà a millor, ja ho veureu. El mal sempre fa molt soroll, al contrari del bé, que és silenciós. Però hi ha molta bondat encara en molta gent per capgirar moltes coses i poders. Segur. El món ha d’anar a millor. Treballem-hi per fer-ho realitat!” ; aquestes paraules són un reflex del què deia Powell. Les males notícies i el mal comportament de la gent fa molt soroll, omple pàgines senceres als diaris, portades i titulars; mentre que aquelles petites accions, no pas insignificants, ocupen espais minsos.
Els periodistes som els únics responsables de que això canviï. Si fem bé la nostra feina i som capaços de comprometre’ns amb els valors que el món actual ens demana estarem aportant el nostre granet de sorra per aconseguir deixar el món una mica millor del que l’hem trobat. Per aconseguir-ho hem de ser valents i no ens hem de deixar enredar per l’afany de protagonisme. Així, segur que mai ens tirarem pedres a la pròpia teulada; no escriurem “ Los cínicos no sirven para este oficio” mentre actuem amb cinisme per la vida.
TERCERA RESSENYA
TERRITORIO COMANCHE de Arturo Pérez-Reverte
“ Más vale no hacer ninguna foto que hacer la última foto”
Arturo Pérez- Reverte actualment es dedica en exclusiva a la literatura després d’haver estar exercint de reporter en conflictes internacionals durant més de vint anys. Ha cobert la guerra de Xipre, diverses fases de la guerra del Líban, la guerra d’ Eritrea, la guerra del Sàhara, la guerra de les Malvines, la guerra del Salvador i la guerra de Nicaragua entre moltes altres. La seva experiència personal es pot relacionar d’una manera molt estreta amb la temàtica del llibre. Fins i tot, es podria dir que l’autor va incloure-hi experiències biogràfiques camuflades en uns personatges.
El llibre Territorio Comanche explica què els passa a uns reporters que estan en el conflicte de la ex- Yugoslàvia mentre esperen que un dels bàndols combatents dinamiti un pont per tal d’ aconseguir-ne la foto. Al mateix temps que es narren els moviments d’aquests reporters s’expliquen també anècdotes que els han passat, la manera com els han afectat, manies seves i d’altres companys periodistes i fets habituals del dia a dia de fotògrafs, periodistes i reporters durant les cobertures de conflictes bèl·lics: què passa als hotels on s’allotgen, el debat moral que tenen en molts casos – quan hi ha un ferit greu, es queden allà per ajudar-lo o marxen perquè tampoc poden fer-hi res –, la controvèrsia entre el seu càrrec laboral i el seu paper familiar i la resignació al record que els quedarà un cop es jubilin.
De totes les vivències que s’expliquen en el llibre em criden l’atenció aquelles que fan referència a les relacions que s’estableixen entre les persones, ja siguin en l’àmbit familiar, laboral o d’amistat. Em poso en el lloc d’una dona que té el marit exercint de reporter en un conflicte a quilòmetres de distància de casa. Ha de ser molt complicat viure així, sabent que la persona que estimes està en un perill més o menys constant i que passa llargues temporades fora. La relació amb els fills canvia per força, és més freda i distant. No m’agradaria gens trobar-me amb un futur d’aquestes característiques, potser perquè necessito tenir la gent que m’estimo a prop o perquè és una situació bastant insostenible per a qualsevol esposa. Al llibre hi ha una frase que diu que a molts reporters els passa el següent: estan allà salvant-se la pell constantment i les dones aquí demanant el divorci. Al meu semblar, un fet totalment comprensible. Per altra banda, cal tenir en compte que el reporter què està a la zona de conflictes ho fa perquè forma part de la seva professió i això el realitza com a persona.
S’ha de posar en una balança la família i la feina i mirar cap on s’inclina; a partir d’aquí, valorar si val la pena i tirar endavant. Al llibre hi havia un fragment on explicava que un vespre a l’hotel els diferents reporters debatien si havien de desplaçar-se cap a una banda per retransmetre des d’allà o no. Van acordar de no fer-ho. Aquella mateixa nit, cadascú pel seu compte va preparar el què necessitava i va començar a fer camí. L’endemà al matí van trobar-se tots a l’altre lloc i no van fer-ne ni més ni menys. En aquesta feina la paraula de poc serveix. Els fets són únics i passen en un moment i un lloc concret i guanya aquell que aconsegueix explicar-ho primer. Per això es diu que los enviados especiales hacen la carrera juntos, pero el sprint final lo corre cada uno por su cuenta. Em costa entendre aquesta manera de fer en situacions tan límit. Viuen la seva professió com si fos una cursa de fons: escalfen tots junts i a partir d’aquí es converteixen en rivals directes. El que aconsegueix la millor fotografia, la millor entrevista i escriu la crònica o notícia més compromesa s’enduu l’èxit.
Competeixen entre ells en l’àmbit professional i malgrat això acaben sent una “gran família”. Passen més temps plegats en els llocs on hi ha conflictes que a casa amb llurs famílies. El fet que visquin situacions complicades, desagradables i potser fins i tot inhumanes els uneix.
S’ha de posar en una balança la família i la feina i mirar cap on s’inclina; a partir d’aquí, valorar si val la pena i tirar endavant. Al llibre hi havia un fragment on explicava que un vespre a l’hotel els diferents reporters debatien si havien de desplaçar-se cap a una banda per retransmetre des d’allà o no. Van acordar de no fer-ho. Aquella mateixa nit, cadascú pel seu compte va preparar el què necessitava i va començar a fer camí. L’endemà al matí van trobar-se tots a l’altre lloc i no van fer-ne ni més ni menys. En aquesta feina la paraula de poc serveix. Els fets són únics i passen en un moment i un lloc concret i guanya aquell que aconsegueix explicar-ho primer. Per això es diu que los enviados especiales hacen la carrera juntos, pero el sprint final lo corre cada uno por su cuenta. Em costa entendre aquesta manera de fer en situacions tan límit. Viuen la seva professió com si fos una cursa de fons: escalfen tots junts i a partir d’aquí es converteixen en rivals directes. El que aconsegueix la millor fotografia, la millor entrevista i escriu la crònica o notícia més compromesa s’enduu l’èxit.
Competeixen entre ells en l’àmbit professional i malgrat això acaben sent una “gran família”. Passen més temps plegats en els llocs on hi ha conflictes que a casa amb llurs famílies. El fet que visquin situacions complicades, desagradables i potser fins i tot inhumanes els uneix.
La manera de viure-ho tot plegat canvia segons cada persona. N’hi ha que són uns romàntics perduts i que pensen que amb la seva labor seran capaços de denunciar les injustícies del món i canviar-ho tot. Davant els companys de feina es fan els forts, però quan truquen a casa són incapaços de penjar el telèfon sense deixar anar un discret “t’estimo” perquè els fa vergonya que els altres companys els sentin. Els joves reporters s’ho prenen tot molt a pit i s’enamoren de les causes perdudes. Això és així fins que reben la primera patacada. Si aquesta els permet seguir endavant es prenen les situacions d’una altra manera i entenen que val més no fer una foto que fer l’última foto, que a mesura que les guerres es fan llargues els periodistes cauen menys simpàtics i que el dilema és que si estàs massa lluny potser no podràs obtenir la notícia per explicar-la i si estàs massa a prop no et queda salut per poder-ho fer. N’hi ha que gaudeixen veient com els ponts volen pels aires i amagant-se dels fusils tenint en compte que en territorio comanche tú no ves los fusiles pero ellos si te ven a ti. El que tenen en comú totes aquestes perspectives de veure i viure una mateixa història és que todos los reporteros, cuando los matan, dejan en el hotel la cuenta sin pagar, camisas sucias en el armario, un mapa clavado con chinchetas en la pared y una botella de whisky sobre la mesilla de noche. En definitiva, diferents maneres de recórrer el trajecte per arribar al mateix objectiu, tot i que de vegades el camí es veu truncat per culpa d’una bomba o un tret.
Després d’haver llegit aquest llibre m’he adonat que meu futur dins el món del periodisme no es troba cobrint conflictes a l’altra punta de món. Potser treballar en una ràdio o a la redacció d’un diari no és tan apassionant com estar en una guerra, però permet conviure amb la teva parella, veure créixer els teus fills..., i amb això en tindré prou.
22 desembre. ENTREGA DE PREMIS LLIGUETA FUTBOL
Els valors de l’esport, la comunicació i el companyerisme resumeixen aquesta primera edició de la competició
Àngel “Pichi” Alonso : ‘Intenteu pensar que no ho sabeu tot’
Dos exjugadors blaugranes participen a l’acte de cloenda de la Lliga de Futbol de la Facultat de Ciències de la Comuniació de la UAB
Víctor Muñoz i Angel “Pichi” Alonso, ambdós exjugadors blaugranes, van lliurar premis i van aconsellar els estudiants de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB.a l’acte de cloenda de la primera Lliga de futbol. La competició ha estat marcada pel companyerisme i el predomini dels valors de l’esport i la comunicació.
“Pichi” va felicitar els organitzadors del campionat i va animar els estudiants a mantenir aquests valors esportius, el companyerisme i la bona comunicació que es van perdre quan es va passar del futbol-esport a l’actual futbol-espectacle. L’exblaugrana va aconsellar els futurs periodistes dient-los que la clau per a seguir millorant és intentar pensar que no ho saben tot i mantenir les ganes d’aprendre.
Víctor Muñoz, que a principis d’any començarà una nova estapa com a entrenador d’un equip rus, va elogiar la tasca de Josep Guardiola, entrenador del Barça. Muñoz va remarcar la importància dels mitjans de comunicació en el món del futbol.
Víctor Muñoz, que a principis d’any començarà una nova estapa com a entrenador d’un equip rus, va elogiar la tasca de Josep Guardiola, entrenador del Barça. Muñoz va remarcar la importància dels mitjans de comunicació en el món del futbol.
La lliga de la facultat “ha passat de ser el somni d’uns quants a una realitat de molts” segons Santiago Tejedor, impulsor d’aquest campionat. Aquesta primera edició ha comptat amb una vuitena d’equips participants i els partits s’han disputat al camp de la Vila Universitària. L’àmbit de la comunicació s’hi va incloure mitjançant la creació d’un blog i un logotip de cada equip. L’equip Atlético Che Guevara va ser el guanyador, i també van lliurar-se premis al “pichichi”, a l’esportivitat, al millor blog i a la millor afició.
En el transcurs de l’acte, el professor José María Percebal va presentar una breu conferència, “ Pelos, pelas y pelotas. Una historia desnuda del futbol”, en la qual explicava l’origen del futbol i l’impacte social d’aquest esport.
18 gener. JORNADES PERIODISME D'INVESTIGACIÓ
18 gener. JORNADES PERIODISME D'INVESTIGACIÓ
La Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB organitza una conferència sobre el periodisme d’investigació en motiu de l’entrega del premi Sabueso
La clau no és trobar una bona resposta sinó una bona pregunta
Pepe Rodríguez, Jaume Reixach, Antoni Baquero i Elisenda Villena, periodistes i detectius, fan arribar la seva experiència als universitaris
Professionals del món del periodisme d’investigació i una detectiva participen en una conferència a la Facultat de Comunicació de la UAB i expliquen als alumnes la rellevància d’aquesta vessant periodística així com també els motius pels quals és complicat dur-la a terme. Els ponents destaquen la importància de confegir unes bones preguntes que seran la peça clau que permetrà avançar en el procés d’investigació.
Pepe Rodríguez, professor de la UAB i periodista que es dedica a l’ investigació, va qualificar el periodisme d’investigació de “ben fet” i va definir-lo com una caixa d’eines necessària i imprescindible per fer un bon periodisme. El professor va remarcar la limitació que el sistema judicial suposa per a aquest tipus de periodisme atès que impedeix publicar noms i certes dades. “Avui en dia, el periodisme de filtració s’està confonent amb el d’investigació i també s’està perdent la capacitat d’anàlisi, d’interpretació i de síntesi que requereix aquest tipus de periodisme” segons Rodríguez. El periodista va destacar
l’ importància de les fonts d’informació en aquesta vessant periodística, ja que costa molt trobar-les i no sempre estan disposades a col·laborar. Per aquest motiu, la feina del periodista no consisteix en trobar una bona resposta sinó una bona pregunta.
l’ importància de les fonts d’informació en aquesta vessant periodística, ja que costa molt trobar-les i no sempre estan disposades a col·laborar. Per aquest motiu, la feina del periodista no consisteix en trobar una bona resposta sinó una bona pregunta.
Jaume Reixach, director i editor de la revista El Triangle, va explicar la seva experiència dins el món del periodisme d’investigació des d’una perspectiva molt crítica amb la societat i el sistema polític del nostre país. Reixach entén el periodisme com una vocació i com una manera d’estar al costat dels més febles per canviar les coses. “La democràcia que ens han construït està plena d’estafes i de mentides”, va afirmar Reixach, “nosaltres, els periodistes, hem d’estar compromesos a actuar i hem d’estar al costat de la gent per denunciar les injustícies”. El director d’ El Triangle va criticar durament el ‘negoci’ dels mitjans de comunicació actuals i va explicar algunes de les seves vivències professionals en les quals havia hagut de deixar la feina per incompatibilitat ideològica amb el diari on treballava i per censures d’articles que denunciaven corrupció. Reixach creu que la solució al problema es basa en l’autoorganització, perquè a hores d’ara, qui paga mana i la censura, la repressió i la frustració són adjectius que descriuen el poder. Al llarg de la seva carrera periodística, Reixach ha estat processat diverses vegades. “No puc tenir cap propietat per evitar que me l’embarguin” va afirmar indignat davant l’enorme repressió per part del sistema judicial a la qual està sotmès degut a la seva feina.
L’aposta per aquest periodisme d’investigació crític amb el sistema és la base de la revista El Triangle . El projecte d’aquesta publicació va començar amb 3 periodistes i ara ja en són 15 i compten amb 20 corresponsals a l’estranger. La revista també disposa d’un diarai a internet i properament posaran en marxa una ràdio. Reixach creu que la finalitat d’aquesta publicació és informar per a transformar. El director de la revista va esperonar els estudiants a ser crítics i a seguir lluitant contra el periodisme que es limita a explicar allò que interessa al poder.
Toni Baquero, periodista que es dedica a l’ investigació en el diari El Periódico, va participar a la conferència aportant una visió més moderada de la vessant periodística de
l’ investigació. Baquero organitza el procés d’investigació en quatre passos: escollir un fenomen, mirar què passa, preguntar-se perquè passen les coses i fer preguntes. El periodista va remarcar la dificultat que els suposa als diaris trobar aquell ‘plus informatiu’ de les notícies que les televisions i internet ja han explotat durant tot el dia. “ Un periodista que es dedica a la investigació aconsegueix una notícia quan es troba davant d’un factor comú. És aquest factor comú el que ens permet explicar a la societat aquelles coses que ningú els ha explicat abans, hem de fer aflorar allò que algú volia que estés amagat” va explicar Baquero. El periodisme d’investigació de l’estat espanyol viu gràcies a les subvencions provinents de la Unió Europea (UE). En canvi, en molts altres països es nodreix dels mecenatges particulars, la qual cosa facilita que se’n faci molt més.
l’ investigació. Baquero organitza el procés d’investigació en quatre passos: escollir un fenomen, mirar què passa, preguntar-se perquè passen les coses i fer preguntes. El periodista va remarcar la dificultat que els suposa als diaris trobar aquell ‘plus informatiu’ de les notícies que les televisions i internet ja han explotat durant tot el dia. “ Un periodista que es dedica a la investigació aconsegueix una notícia quan es troba davant d’un factor comú. És aquest factor comú el que ens permet explicar a la societat aquelles coses que ningú els ha explicat abans, hem de fer aflorar allò que algú volia que estés amagat” va explicar Baquero. El periodisme d’investigació de l’estat espanyol viu gràcies a les subvencions provinents de la Unió Europea (UE). En canvi, en molts altres països es nodreix dels mecenatges particulars, la qual cosa facilita que se’n faci molt més.
La darrera dels ponents de la conferència, Elisenda Villena, detectiu privada que treballa a l’agència de detectius amb més prestigi del país anomenada Método 3, va matisar les diferències que existeixen entre un detectiu i un periodista que es dediqui a
l’ investigació. Segons Villena, la limitació de la tasca dels detectius és l’ètica i el codi penal i la seva feina sempre va orientada a la presentació de proves davant d’un jutge. La detectiva va destacar que les investigacions tenen una durada llarga i per dur-les a terme cal saber quins mitjans són legals i quins no. “No es pot ser expert en tot, però sí que s’ha de saber una mica de tot. L’èxit de Método3 es deu a que treballem en equip i tenim molts professionals en plantilla” va explicar Villena.
l’ investigació. Segons Villena, la limitació de la tasca dels detectius és l’ètica i el codi penal i la seva feina sempre va orientada a la presentació de proves davant d’un jutge. La detectiva va destacar que les investigacions tenen una durada llarga i per dur-les a terme cal saber quins mitjans són legals i quins no. “No es pot ser expert en tot, però sí que s’ha de saber una mica de tot. L’èxit de Método3 es deu a que treballem en equip i tenim molts professionals en plantilla” va explicar Villena.
Elisenda Villena, en representació de l’empresa Método 3, va atorgar el guardó de la III Convocatòria dels premis Sabueso con método al millor treball d’investigació realitzat durant el curs passat per tres estudiants de periodisme de la UAB. El projecte que es va premiar duu per títol “Amposta, el pacte no escrit” i destapa una xarxa de corrupció en aquest municipi de la comarca del Montsià.
24 gener. NOVES TECNOLOGIES I CONFLICTE TUNISIÀ
Facultat de Ciències de la Comunicació (UAB)
Les xarxes socials són un element cada cop més important en la cobertura de conflictes i en l’organització de revoltes
Xavier Mas de Xaxas, Teresa Carreras i Plàcid Garcia-Planas destaquen el paper de Twitter i Facebook en la feina dels periodistes i en la revolució a Tuníssia
Tres professors de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, Mas de Xaxas, Carreras i Garcia-Planas, expliquen als alumnes de periodisme el paper que les xarxes socials Twitter i Facebook han tingut en el conflicte tunissià i la manera en què han servit als periodistes per tal de difondre la informació sobre el que estava passant.
Mas de Xaxas va ser l’enviat especial del diari La Vanguardia a Tuníssia des del passat 12 de gener per tal de cobrir els esdeveniments que tenien lloc en aquell país. El primer que el periodista va fer quan va ser a Tunis, capital de Tuníssia, va ser “ sortir a buscar el pols de la ciutat” per poder entendre el que estava passant. Als carrers hi havia gent manifestant-se contra la dictadura, la majoria d’ells estudiants. La convocatòria d’aquestes protestes s’havia dut a terme via Facebook i Twitter, unes de les poques portes d’accés a la xarxa que la dictadura de Ben Ali permetia, ja que moltes d’altres, com per exemple Youtube, estaven censurades. “ La gent d’allà feia servir Twitter i Facebook per salvar el país i jo ho feia servir per informar la Vanguàrdia” va explicar Mas de Xaxas. Les xarxes socials permeten als periodistes explicar el què està passant en cada moment.
L’enviat especial de la Vanguardia va destacar el ritme de treball molt dur que es duu en situacions com la de la revolta tunissiana. Aquest ritme consisteix en sortir al carrer a les nou del matí i estar-s’hi fins les sis de la tarda, quan tornava a l’hotel i redactava la crònica que havia d’enviar al diari. Tota aquesta feina es facilita enormement quan el periodista aconsegueix realitzar una agenda de telèfons de gent implicada en el conflicte ja que això li permet atansar-s’hi i entendre’ls, contrastar la informació i obtenir-ne més.
Plàcid Garcia-Planas va seguir el conflicte tunissià des de la redacció de La Vanguardia de Barcelona. El periodista va explicar que quan s’està realitzant la cobertura d’un conflicte és molt important saber escriure molt de pressa i trobar la pulsació interna del lloc. Els mitjans de comunicació actuals i les xarxes socials permeten treballar amb molta més rapidesa i d’una manera més directa i propera amb el lector, “ Twitter apropa molt el periodisme a la gent i a la poesia” , va dir Garcia-Planas.
Teresa Carreras, periodista que va treballar durant molts anys com a corresponsal a Brussel·les, va discernir entre la feina d’un enviat especial i la d’un corresponsal basant-se amb la seva experiència professional. Va fer esment de la importància que havien tingut les xarxes socials en el la revolta tunissiana i la manera en què els periodistes les fan servir per realitzar una feina de més qualitat.