una estrella més

Hi ha moments en què ens adonem que la vida és injusta, i molt.
Quan es té tota una vida per davant sovint som poc conscients dels perills a què ens exposem. No entenem que d'un moment per l'altre tot pot canviar, la felicitat pot esdevenir angoixa i nosaltres esdevenir pols. Ens sembla que el transcurs de la història no seria el mateix sense nosaltres. Ens sentim imprescindibles i realments som petits i insignificants. El temps ajuda als que ens han estimat a aprendre a estar sense nosaltres però mil i un petits records ens fan eternament presents.
L'espècie humana necessitem ensopegar per obrir els ulls i adonar-nos del què tenim al voltant i valorar-ho. Ens capfiquem buscant la felicitat màxima, obsessionant-nos amb tenir més, ser més... estem encegats pensant que no som prou feliços. De tant en tant, malauradament, passa alguna cosa que ens fa obrir els ulls i fa que reaccionem. Aquell set i mig que tant ens amoïnava o aquell missatge que no ens han contestat perden tota la importància i ens adonem que acabem de perdre una peça de les moltes que han format part de la nostra història. I és llavors quan les tardes a les piscines durant els mesos d'estiu de fa una quants anys no ens deixen dormir. La possibilitat de poder haver compartit més anècdotes ens rosega i ens sentim impotents. Tenim la necessitat de cridar que tot plegat és una merda i som incapaços d'estimar allò que tenim com hauríem de fer-ho. Altre cop el mai més ens espanta i ens fa sentir febles.


A partir d'ara, diuen, el cel brillarà d'una manera especial. Hi haurà una estrella més.


Fins sempre!


Està sonant "Tendresa" de Lluis Llach

El Solsona Patí Club participa en el festival del 25è aniversari del Club Patí Lloriana

La passada tarda del dia 15 de gener l’equip de competició del Solsona Patí Club, format per Mercè Llordella, Paula Martínez, Marta Miró, Patrícia Cases, Gemma Colilles, Jèssica Pallarès i Montse Auguets, va participar en el festival de patinatge artístic que va celebrar el Club Patí Lloriana- Sant Vicenç de Torelló-  i que enguany commemorava el 25è aniversari de la fundació del club osonenc.

El disc “Bollywood”, realitzat per les patinadores solsonines, va amenitzar la primera part de l’espectacle, el qual va destacar amb unes coreografies de molt nivell per part del club local i els altres visitants. Els discs que van concloure l’exhibició, realitzats pel club amfitrió, van ser “Remember” – coreografia que recopilava alguns dels discs de grup que s’havien fet en els vint-i-cinc anys d’història del club – i  “Núvia Cadàver”.
El festival va comptar amb l’actuació de parelles d’artístic, grups show i  de patinadors de renom  d’àmbit internacional.

El Solsona Patí Club vol agraïr al Club Patí Lloriana que comptés amb ells altra vegada, especialment per celebrar aquest 25è aniversari.

Perdoni, això podem considerar-ho una tradició nostra o no?

“Un minut de silenci en lloc de l'espetec de les salves d'honor dels trabucs dels Miquelets. Així s'ha resolt a la Gleva (Osona) la prohibició de la subdelegació del govern espanyol a Barcelona, que ha impedit la participació de trabucaires en un homenatge als catalans assassinats pels borbònics l'any 1714, coneguts popularment com els Màrtirs de la Gleva.

La prohibició s'ha basat en un informe de la Guàrdia Civil que considera que els trabucs, armes d'avantcàrrega segons la denominació tècnica que preveu un permís d'armes específic, només es poden fer servir en festes tradicionals i que aquesta no ho és, ja que és el primer any que es feia.

Òmnium Cultural, l'entitat que organitza aquest homenatge, que també inclou una desfilada de soldats d'època de 1714, ha condemnat la prohibició, i ha demanat que hi hagi una assistència massiva com a resposta. Els organitzadors ja havien a anunciat que no desafiarien la prohibició, ja que els integrants dels Miquelets haurien hagut de pagar una multa.”

Les notícies sobre els fets de Sant Hipòlit relacionats amb els trabucaires m’han fet emprenyar i bastant. Ahir al matí ho llegia al diari Ara i no me’n sabia avenir. Un dels comentaris que un lector havia fet a l’article deia: “Quan disparem en una festa nosaltres , és un perill i no es pot fer. Quan afusellen ells, és una qüestió de desmemòria històrica” . Llegir això em va fer reflexionar molt. Es veu que ara la nostra nació ha de demanar als de fora què podem considerar tradició i què no. On anirem a parar? Una vegada més ens apreten, i de quina manera!
Fa un any i mig, quan vaig parlar per primer cop amb la gent de la Coordinadora de trabucaires de Catalunya, em van dir: “ Montse, els trabucaires no estem ben vistos. Els fa una por increïble que ens ajuntem dues-centes persones i que, a més, anem amb trabucs”. En un primer moment vaig pensar que potser era una exageració per magnificar el relleu dels trabucaires. De mica en mica, m’he adonat que és una veritat com un temple. En una trobada de trabucaires al Bruc, durant l’esmorzar, es presenta la Guàrdia Civil i comença a demanar permisos d’arma i llicències. A la colla de trabucaires de Castellar de Riu se’ls va prohibir actuar durant l’arribada del patge i dels Reis d’Orient – celebració poc tradicional? Era el primer cop que els tres mags arribaven a aquestes contrades potser? – , i tantíssims casos que hi deuen haver i jo desconec. Cal? Em sembla que no.

Els trabucaires són conjunts folklòrics que permeten donar més relleu a les festes i tradicions. No són bandes armades que vetllen per uns ideals i que acaten ordres. Els trabucaires duen al darrere molts anys d’història, de gent que ha defensat la terra que havia treballat amb les seves mans. No són conjunts armats per coaccionar ningú. Molts trabucaires se senten catalans, i per això mantenen viva aquesta tradició. No són un col·lectiu incitat a la revolta. Atenent-nos a aquestes citacions, què ens hauria de fer més por?

Ara no tindrem ni potestat per decidir què és una tradició nostra i què no. Hauran de venir uns senyors de fora o d’aquí, als quals els importa ben poc la tradició i la cultura – per no dir gens – i a més, decidiran per nosaltres. Fàstic i repugnació. Són les dues paraules que reflecteixen el sentiment que tot això em provoca.  La raó que donen és “ que és el primer any que es feia”  i per tant, no es tracta d’una tradició. Llavors, quan es tractarà d’una tradició si mai es pot començar?
Ja fa temps que ens donen pel sac amb la llengua, ara també ho fan amb les tradicions. Ens controlaran aquelles poques coses identitàriesque en aquest estat mancat de lliberats encara ens recorden d’on venim, per què estem així  i cap a on volem anar? Últimament em sento més independentista que mai. Sempre havia estat una persona tolerant però l’actualitat política i social em fa canviar la manera de veure les coses.
Un gos si sempre el tens estacat i mai el deixes córrer, per moltes ganes que en tingui; si li vas estrenyent la corda cada vegada més, el dia que aconsegueixi escapar-se possiblement no li veuràs més el pèl.
A la llarga encara els haurem de donar les gràcies per haver-nos tocat tant els nassos. Tant de bo pugui ser així, perquè llavors voldrà dir que tenim un DNI amb nacionalitat catalana. Serà llavors quan podrem decidir lliurement si els nostres trabucaires poden galejar en una celebració o tradició nostra.

1 any enrere

Solsona, l’antiga Setelsis romana, és peculiar en molts aspectes, com són la manera de fer de la seva gent, els costums i les tradicions que es mantenen presents des d’antuvi i, sobretot, el fort sentiment patriòtic i molt arrelat a la terra. Segurament aquest conjunt de trets que identifiquen el solsoní de soca-rel és simplement el llegat que la història ha deixat en aquestes contrades; sense oblidar la forta influència que ha exercit també el fet que sigui seu de bisbat o que tingui el títol de ciutat.

Un dels sentiments més interioritzats en els solsonins és la devoció que tenen cap a la Mare de Déu del Claustre. Des que l’extraodinària imatge va ser reconeguda com a patrona (1652), els fills de la ciutat no han deixat de retre-li homenatge ni venerar-la en cap moment. L’han protegida durant les guerres, li han dedicat música, poemes i pregàries i l'any 1956, com a mostra de la gran estimació que li professen, van coronar-la. És per aquest motiu que a l’entorn de la Mare de Déu del Claustre trobem un conjunt d’elements folklòrics, col·lectius i agrupacions que participen en les seves festes, per tal de fer-les més lluïdes. La majoria d’aquests improperis (imatgeria) van aparèixer en els primers anys en què es van celebrar les festes en honor a aquesta marededéu cap a les darreries del s. XVI.

I justament és, en aquests primers anys del s.XVII, quan Solsona ja sent el soroll que els trabucaires fan amb els seus trabucs quan disparen salves en honor de la Mare de Déu del Claustre. Aquests personatges s’han mantingut fins als nostres dies, i la seva presència ha donat més relleu a les festivitats, tot i que en algunes èpoques han restat més a l'ombra.

Quants nens, per Festa Major i per Corpus, no han corregut darrere els gegants, el bou, la mulassa o el drac i han restats embadalits mirant-los durant els ballets? Any rere any  esperen amb gran il·lusió veure’ls evolucionar pels carrers de Solsona. Però dels trabucaires no se n’ha explicat gran cosa, simplement hi són i compleixen la seva funció.

Aquest desconeixement o aquest buit és el que intenta omplir humilment aquest volum que teniu a les mans: els orígens dels trabucaires, la creació de la colla, el perquè de la indumentària, d’on han sortit aquestes curioses armes anomenades trabucs, quin sentit té que surtin per Corpus, Festa Major i en altres festivitats. És per això que s’ha volgut fer un recull d’informació ampli sobre els trabucaires solsonins i quins trets identifiquen els membres de la colla, essent fidels a l’experiència personal de totes aquelles persones que hi han tingut una vinculació, més o menys directa.

Per poder dur a terme aquesta tasca, i havent detectat la minsa informació escrita que hi ha sobre el tema, ha calgut seguir un treball metòdic de recull a partir d’entrevistes a trabucaires, ex trabucaires, persones que han fet els trabucs o que  han tingut cura del manteniment, modistes que els han confeccionat la roba, gent que ha mantingut una estreta relació amb la colla, alcaldes i ex alcaldes solsonins. La recerca en arxius i algunes publicacions i també la col·laboració de les institucions públiques han estat altres fonts d’informació imprescindibles.

 HOMES DE TERRA I FOC, ELS TRABUCAIRES DE SOLSONA és una aproximació històrica al col·lectiu de persones que van crear, mantenir i desenvolupar l’activitat de la colla. En certa manera és un recorregut al llarg de la seva història, concretant tots aquells aspectes que els han fet i els fan tan singulars dins el món trabucaire del nostre país.

L’embrió d’aquest llibre és el treball de recerca que vaig realitzar durant l’any 2009 mentre cursava batxillerat a l’Escola Arrels de Solsona. Un cop finalitzat el treball, l’oportunitat de convertir-lo en un llibre esdevenia un projecte ambiciós i alhora gratificant. Va ser llavors quan en Ramon Montraveta i Cabó, el meu tutor de treball, i jo vam posar fil a l’agulla i acuradament reconvertíem un munt d’annexos, documents i el resultat de la recerca en el llibre que teniu a les mans. Quant a la part gràfica i disseny, en Pere Cuadrench i Tripiana  plasmava la sensibilitat cap a la figura dels trabucaires que creiem escaient.

No podia acabar la introducció sense fer referència al nostre alcalde, autèntic avalador també del treball de recerca. El Xavier Jounou va llegir el contingut de la investigació i va donar-hi el vist-i-plau. En l’entrevista que vaig poder fer-li el dia 3 d’agost de 2009 definia els trabucaires com un símbol, un signe d’identitat.. .són una de les parts d’empremta cultural i de patrimoni històric de la ciutat. I més endavant afegia: Els trabucaires són gent del país, del terròs, i que estan molt arrelats a la terra i al que els envolta. El fet que es faci una trabucada multiplica per deu l’acte que s’estigui fent.

Està sonant " tendresa" de Lluis Llach