Feia un munt de setmanes, massa
potser, que no escrivia al bloc. Les darreres publicacions que vaig fer-hi són
com una mena de diari personal, vaig abocar-hi tot allò que sentia o pensava.
Em sorprèn poder-les llegir totes i no sentir unes ganes enormes d’agafar el
mòbil i enviar qualsevol tonteria a la persona que em feia sentir tot allò. Ho
llegeixo i no em fa mal, com tampoc me’n fa veure’t i intercanviar quatre mots
com si mai hagués passat res. De vegades penso que m’he posat una cuirassa que
m’ajuda a ser immune a tu. No ho sé, tanmateix fa molt de temps que no era així
de feliç.Aquesta felicitat recuperada fa
que m’aixequi els matins amb un somriure d’orella a orella i amb ganes de
menjar-me el món, fa que qualsevol instant sigui màgic, que les companyies
tornin a ser sempre majoritàriament agradables, fa que emprendre un rumb sense destí només sigui
descobrir coses noves, fa que tingui la sensació de tornar a ser aquella
persona que dos anys enrere començava periodisme amb un munt de somnis i
il·lusions sota el braç. Tot això és motiu suficient per tornar a escriure en
el bloc, per tornar a pensar en veu alta.Fa molt de temps que tinc clar
que les persones que es creuen en les nostres vides ens deixen empremta. Jo aquest
estiu he tingut sort. Sense buscar-ho gens ni mica, una de les persones que en
un primer moment s’havia de creuar en el meu camí un sol cap de setmana, unes
hores, un acte, un sopar i una nit de disbauxa, s’ha acabat convertint en l’espurna
que ha encès de nou somnis i il·lusions. S’ha tornat imprescindible.Ha fet que passés pàgina d’una
vegada per totes (cosa que fins ara no havia estat capaç de fer), ha fet que
enviar-se whatsapps des de la taula del costat sigui divertit, ha fet que
qualsevol comentari absurd em faci gràcia, ha fet que no pogués enfadar-me amb
moltes de les seves bromes impertinents, ha fet que les ressaques de diumenge
tinguin la seva gràcia i que els gelats un diumenge a les dotze de la nit
siguin especials. M’ha fet descobrir que despertar-se als matins amb una música
que no havia sentit mai pugui ser el millor esmorzar, que tot pot anar sobre
rodes; que les angines amb alguna lizipaina, una bona dosi de vodka amb llimona i una gran companyia es curen soles.Tot el que he viscut amb tu ara
només són uns mesos, nits boges per fer fugir els problemes, pocs litres d’alcohol,
moltes hores de música, forces quilòmetres, alguns àpats, masses lizipaines,
algunes hores dormides, infinita diversió i complicitat, mil moments especials,
bilions de somriures, mars sencers d’amistat, i també tinc sacs plens de metes
i propòsits, que espero haver pogut complir d’aquí a un temps mentre segueixi
tenint-te al meu costat.
