Pastorets 2010

La d'avui, com molt bé ha dit el Ramon, anava per tu Lluquet 


M'agrada el Nadal faig petons i regals,
els carrers i els balcons plens de llums i colors.
M'agrada el Nadal un pessebre com cal,
Pastorets i torrons i cançons vora els foc.
Quan miro la nit veig el vidre entelat,Escric amb el dit Bon Nadal i un desig.
Vull un tall de torró pel pastor Rovelló
I carbó dins un sac pel dimoni escuat.
Vull un somni de neu per baixar amb un trineu.Poder veure el rei blanc fent de mag un instant.
M'agrada el Nadal faig petons i regals,els carrers i els balcons plens de llums i colors.M'agrada el Nadal un pessebre com cal,Pastorets i torrons i cançons vora els foc.Quan miro la nit veig el vidre entelat,Escric amb el dit Bon Nadal i un desig.
Vull pujar dalt del cel per fer surf amb l'estel,Fins l'estrella d'Orient que s'apaga i s'encén.Vull que em donis cançons i un sac ple de petonsI un dibuix d'aquest món sense mals ni canons.


Montse

Bon Nadal iaia

Aquest migdia quan ens asseurem a taula, serà la tercera vegada que ho fem sense tu. Com passa el temps... Ningú dirà res però tots ens recordarem de tu. Sempre seies entre la meva mare i la padrina, amb la teva cadira. Des que te'n vas anar ningú hi ha segut. És la teva cadira i seguirà sent-ho. Arribaré a casa i entraré al menjador, ja no seràs al sofà asseguda al cantó esquerre demanant-li al iaio que canviï de canal. Aniré cap a la teva habitació i tampoc hi seràs. Ara, la Núria hi té les seves coses perquè li estan canviant l'habitació. T'agradaria tant veure com ha quedat. T'agradaria veure com ens fem grans. M'agradaria que fossis aquí encara; els divendres quan arribaria series la primera persona que aniria a veure. Ja sé que fa gairebé tres anys, però et trobo a faltar tant! T'havia explicat coses que només tu i jo sabíem. Iaia, hi ha una cosa que no acabo d'entendre, per què no vas voler que m'expliquessin què et passava? Aquella setmana jo estava fora fent un curs i perdent aquells últims instants que podia passar vora teu. La mama va fer el què li vas demanar, no em va dir res fins que vaig acabar i a mi em va caure el món a sobre. Els remordiments encara em roseguen ara. Sempre que surto de casa miro cap a la finestra de la teva habitació. Baixada. El dia següent. També baixada. I així un dia radere l'altre. M'agradaria poder passar alguna tarda d'aquestes vacances ensenyant-me fotos. Entre foto i foto explicar-te la llarga història que hi ha al darrere. Segurament em demanaries alguna vegada si algun d'aquells nois que surt a la foto és el meu xicot. Sempre ho feies. 

Espero que estiguis molt bé allà on siguis i que pensis una miqueta amb nosaltres. Segur que ho fas, no en tinc cap dubte. Aquí estem bé, no pateixis per nosaltres. Tenim els nostres alts i baixos però anem tirant. La padrina segueix donant la vida per tots nosaltres, el iaio seguiex donant savis consells quan toquen. El tiet Pep segueix amb el seu sentit de l'humor i la Núria cada dia se li assebla més. La tieta segueix com sempre, crec que mai deixarà de sorprendre'm. La mama va enfeinada fins dalt, suposo que així no em troba tant a faltar, i el papa segueix buscant refugi dibuixant i escrivint, però tot i així és feliç, ho sé. Jo, no sé què 

dir-te, estic bé, em cuiden moltíssim, no pateixis.

Et trobo a faltar molt iaia.

Una abraçada enormement gran i un petó ben fort.

Ah, me'n descuidava, Bon Nadal!

T'estimo

Montse

Fer balanç

D'aquí una estona començaré a fer la maleta. Hi hauré d'anar posant tot aquell munt de coses que durant aquests tres mesos he baixat aquí al pis i que necessitaré durant els propers dies a Solsona. Tinc ganes d'arribar a casa i saber que al cap de poc no he de tornar a fer la maleta.

Crec que també toca fer balanç, pensar en totes aquelles coses que s'han incorporat de nou a la meva vida i amb aquelles que, voluntàriament o no, he deixat enrere. Aquests tres mesos no he escrit tant com m'hauria agradat fer-ho; he llegit bastant més del què em pensava, però no pas els meus llibres; he conegut moltíssima gent nova, he après a valorar la feina que la mare fa a casa... la meva vida ha canviat molt. De tot plegat em quedo amb la gent que he conegut. Per primera vegada en molt de temps he sentit que estava amb gent bastant semblant a mi. Sempre m'havia sentit, no sé, desplaçada tampoc és la paraula, podria dir que no acabava d'encaixar amb el meu grup. Tots ells s'avenien a la perfecció, i jo, sense saber per què, queia bé a tothom i no acabava d'encaixar del tot amb ningú. Potser d'aquí quatre dies quan algú de la colla es passsi pel meu blog, cosa que dubto molt, m'hauré d'empassar aquestes paraules. En aquest moment és el que penso i tinc la necessitat d'escriure-ho. Aprendre a conviure amb tres persones més és divertit. Intentar que encaixin les manies de cadascú costa, però té la seva gràcia.Amb les companyes de pis he establert uns vincles increïbles, es fan apreciar. Embruten mitja cuina per fer-se el berenar, no es recorden de baixar les escombraries, et fan soroll quan vols dormir, et tiren draps de cuina d'una banda a l'altra, et monten festes erasmus al pis... L'ambient m'agrada.
De la gent de la universitat només puc dir-ne que són genials. Som tan iguals i tan diferents a la vegada! Trobar-los a ells ha estat una gran sort.

El pubillatge ha estat un element clau. Aquell dissabte 25 de setembre quan anava cap a Figueres no m'imaginava de cap de les maneres que em canviaria tan la vida. Es fan estimar tant que cada cap de setmana tens necessitat d'agafar el cotxe i fer els quilòmetres que calguin per veure'ls. De cadascú d'ells n'he après alguna cosa. És veritat que fa poc que ens coneixem, però quan els he necessitat en aquestes últimes setmanes no m'han fallat. M'agradaria poder dir el mateix d'altres "amics". La vida consisteix en anar passant pàgina i suposo que en les vides d'alguns d'ells formo part d'aquella pàgina que van passar al setembre quan van començar aquesta nova etapa. Jo no sé perquè però tinc la mania de seguir escrivint i alhora anar rellegint les pàgines del darrere perquè no m'oblido de tots aquells que en formen part. Espero fer-me gran d'una vegada i aprendre a que aquestes coses no m'afectin tant.

Demà arribaré a Solsona, me n'aniré a entrenar i després a la pre-estrena dels pastorets. Necessito sortir de casa una tarda per anar enlloc i arribar al vespre tenint la sensació de que he aprofitat el temps. Tinc ganes de fer aquell munt de cafès que han quedat pendents des del setembre. Tinc ganes de llevar-me i fer el que em vingui de gust.  

Montse

Està sonant "queda't amb mi"

12 de Desembre de 2010

Diumenge passat vaig fer els 18 anys. Semblava que aquest dotze de desembre no hagués d'arribar mai. Poder entrar legalment als llocs, poder-te treure el carnet de conduir... la majoria d'edat. Un dels missatges que vaig rebre al mòbil per felcitar-me deia que la majoria d'edat és una línia establerta que serveix per dir qui és prou responsable per respondre dels seus actes i qui no. Tinc la sensació que sóc igual de cap-verd ara que fa cinc dies, però bé, legalment sóc major d'edat. El facebook era un seguit d'actualitzacions i de gent felicitant-me. Persones que coneixes de vista o d'un simple hola i adéu es desviuen felicitant-te com si fossin amics teus íntims. Gent que esperava que em felicitessin, perquè per a mi era especial, ni tan sols van recordar-se'n. Les obligacions de la universitat, els exàmens i la feina els absorveixen ; o això diuen. Penso que és una excusa. Quan algú t'importa de debò hi penses, busques dos minuts per enviar-li un missatge o per trucar-lo. Hi ha gent que diumenge no em va dir res i el pròxim cop que me'ls trobi se'm menjaran a petons i voldran ser els amics més "guais" que pugui tenir. D'altres, han complert com sempre, sort que encara n'hi ha uns quants que entenen l'amistat. El que m'ha sorprès gratament és aquell munt de gent que vaig conèixer el setembre a Figueres, s'estan portant tan bé amb mi... diumenge passat m'ho van demostrar una vegada més. I com no, els meus companys de viatge, el Ramon i el Pere, van estar al meu costat aquest dia tan especial. Fer el llibre ens va unir d'una manera tan bèstia.. qui m'havia de dir uns anys enrere que el Satanàs dels pastorets a qui tant admirava i un simple pecat capital, jo, arribaríem a ser tan amics. El mateix passa amb el Ramon, el primer cop que em va fer classe tampoc m'ho hagués imaginat mai que acabaria sent una peça clau. 

Poder-me vestir de pubilla i tenir una acte a Solsona el dia que feia els divuit va ser un regal magnífic. Els gegants, la Patinfanjàs, sortir amb la Corporació Municipal, passacarrers... des del setembre que ho vivia això.

Tornant-me a llegir tot això que he escrit m'adono que no té ni cap ni peus. Els 18 anys en són el fil conductor; la resta, el què m'ha anat passant pel cap aquest capvespre asseguda a la butaca vora la llar de foc de casa. Necessitava tornar a Solsona.

Montse