Som a dimarts i ja estic esperant amb candeletes que sigui divendres per poder tornar a casa. La tranquil·litat i la serenor que m'aporta Solsona i la seva gent sóc incapaç de trobar-la enlloc. Per anar bé, n'hauria d'aprendre, i com més aviat millor.
Últimament tinc d'aquells dies que em passen mil coses pel cap. Un garbuix d'emocions i sentiments m'impedeixen ser realista i objectiva com jo voldria. Dubto entre seguir perseguint un somni en el qual sembla que només hi crec jo o bé limitar-me a fer allò que la gent vol que faci, allò que els altres esperen de mi.
Diuen que el destí és qui barreja les cartes,però nosaltres som els que juguem.
Demà passat ja en farà un any. Aquella tarda de dijous ha estat de les més tristes que he vist i que possiblement veuré i viuré mai. En moments com aquest el temps sembla que s'aturi i nosaltres li demanem a crits que corri. El temps no ho cura tot, simplement ens ensenya a viure amb els buits que deixen aquells que se'n van, i nosaltres n'aprenem per força.
Mentre caminava pels carrers,
llavors desolats i freds,
es confonien les gotes de la pluja
entre les llàgrimes.
Recordo aquells dies
en que els mateixos carrers
eren plens de gent, de soroll, de fum...
es respirava festa.
Recordo veure’t gaudir cada petit instant,
aquella teva paraula amable,
sempre tan encertada
quan el lloc i el moment eren l’adequat.
Recordo les teves ganes de viure
i de lluitar per allò que creies oportú.
La i·lusió que et feia emprendre nous projectes,
l’esforç per aconseguir un millor futur.
Recordo el darrer dia que vam parlar;
em vas encoratjar a seguir perseguint el meu objectiu;
que llavors semblava inassequible,
i ara que el començo a palpar amb la punta dels dits
tu ja no hi ets...
Mentre camino pels carrers,
que mica en mica tornen a ser els d’abans
trobo la força que em falta
per perseguir el meu destí i no deixar-lo escapar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada