Espurna

Feia un munt de setmanes, massa potser, que no escrivia al bloc. Les darreres publicacions que vaig fer-hi són com una mena de diari personal, vaig abocar-hi tot allò que sentia o pensava. Em sorprèn poder-les llegir totes i no sentir unes ganes enormes d’agafar el mòbil i enviar qualsevol tonteria a la persona que em feia sentir tot allò. Ho llegeixo i no em fa mal, com tampoc me’n fa veure’t i intercanviar quatre mots com si mai hagués passat res. De vegades penso que m’he posat una cuirassa que m’ajuda a ser immune a tu. No ho sé, tanmateix fa molt de temps que no era així de feliç.Aquesta felicitat recuperada fa que m’aixequi els matins amb un somriure d’orella a orella i amb ganes de menjar-me el món, fa que qualsevol instant sigui màgic, que les companyies tornin a ser sempre majoritàriament agradables,  fa que emprendre un rumb sense destí només sigui descobrir coses noves, fa que tingui la sensació de tornar a ser aquella persona que dos anys enrere començava periodisme amb un munt de somnis i il·lusions sota el braç. Tot això és motiu suficient per tornar a escriure en el bloc, per tornar a pensar en veu alta.Fa molt de temps que tinc clar que les persones que es creuen en les nostres vides ens deixen empremta. Jo aquest estiu he tingut sort. Sense buscar-ho gens ni mica, una de les persones que en un primer moment s’havia de creuar en el meu camí un sol cap de setmana, unes hores, un acte, un sopar i una nit de disbauxa, s’ha acabat convertint en l’espurna que ha encès de nou somnis i il·lusions. S’ha tornat imprescindible.Ha fet que passés pàgina d’una vegada per totes (cosa que fins ara no havia estat capaç de fer), ha fet que enviar-se whatsapps des de la taula del costat sigui divertit, ha fet que qualsevol comentari absurd em faci gràcia, ha fet que no pogués enfadar-me amb moltes de les seves bromes impertinents, ha fet que les ressaques de diumenge tinguin la seva gràcia i que els gelats un diumenge a les dotze de la nit siguin especials. M’ha fet descobrir que despertar-se als matins amb una música que no havia sentit mai pugui ser el millor esmorzar, que tot pot anar sobre rodes; que les angines amb alguna lizipaina, una bona dosi de vodka amb llimona i una gran companyia es curen soles.Tot el que he viscut amb tu ara només són uns mesos, nits boges per fer fugir els problemes, pocs litres d’alcohol, moltes hores de música, forces quilòmetres, alguns àpats, masses lizipaines, algunes hores dormides, infinita diversió i complicitat, mil moments especials, bilions de somriures, mars sencers d’amistat, i també tinc sacs plens de metes i propòsits, que espero haver pogut complir d’aquí a un temps mentre segueixi tenint-te al meu costat.

Quatre paraules més...

I un dia, de cop i volta,m'adono que allò que realment buscava i volia estava just al costat d’aquella persona per qui lluitava. M'adono que la persona que va evitar que em mengés un tamboret un dissabte qualsevol a altes hores de la matinada, d’alguna manera forma part de la meva vida des d’aquell moment. M'adono que aquella nit, en aquell concert, vaig fer servir un ron amb coca-cola com a excusa, per a poder parlar amb tu. Que aquell joc tonto “de qui anava més torrat” va ser una pèssima excusa per aconseguir el teu mòbil. Que des que et vaig enviar un primer missatge dient-te que me n’anava a dormir, sabia perfectament que no seria l’últim. Que des que et vas esperar darrere “del meu arbre” res més ha estat el mateix.