convertir uns instants en quelcom etern

Porto més de vint-i-quatre hores intentant assimilar el què va passar a Figueres, afegint gent al facebook, penjant i descobrint fotos que ni tan sols sabia que existien... Des que m'he llevat que duc posada una rialla d'orella a orella. Aquells que pensen que estic mig tocada del bolet avui tenen l'excusa perfecte per reforçar la seva teoria. No em preocupa, hi ha moltes maneres d'entendre la felicitat.
Tinc tantes ganes de retrobar-los a tots plegats i gaudir de tants moments bonics vora seu...
D'aquest cap de setmana passat me n'enduc una colla d'amics fantàstics, una experiència que marcarà un abans i un després remarcable, petits instants que ens agradaria poder guardar dins una capseta a la nostra tauleta de nit. No deixaríem que ningú l'obrís i quan estiguessim tristos l'obriríem i la felicitat que hi ha allà guardada ens ompliria.
Els moments d'ahir ja són guardats al fons del cor, Figueres2010 per semprealcor...
M'agradaria explicar una miqueta com són la gent que m'he trobat per allà; ja no dic del tot perquè són tan grans que no podria.
EL Jordi, l'Hereu del millor poble de Catalunya, com diu ell és capaç d'arrencar-te un somriure en els pitjors moments; no en tinc cap dubte. Quan menys t'ho penses arriba vestit de gala amb una corbata del micky mouse trencant esquemes.
L'Alba i l'Albert de Seva... quines grans persones. Em van abraçar dalt aquell escenari de les rambles de Figueres quan més ho necessitava.
El Carles de St.Pol, ell i els seus menús infantils. Quan menys t'ho esperes apareix amb la seva corbata al cap i amb unes sabates de taló amb les que jo no podria donar ni quatre passes.
L'Esteve, aquell company encisador que només estant per allà em dóna una seguretat increïble, és fantàstic.
El Martí d'Arenys, el rei de la festa. Sense ell la nit de dissabte no hauria estat la mateixa, ni de bon tros.
L'Aleix, mai oblidaré que vaig endinsar-me en aquest món de bracet amb ell a l'entrada del teatre Jardí... el meu assessor personal, hehe. em va cuidar en tot moment.
El Carles de lleida! mil Gràcies per ser-hi...
L'Alba i la Maria, per haver fet pinya... i per acompanyar-me aquest cap de setmana tan especial. Dissabte vam acabar amb els peus destrossats de ballar els èxits de l'estiu dels anys 2000 com a mínim, jeje.
La Míriam de Ripoll i les seves xiruques... quina passada de noia.
El Pau, el meu Hereu... com es pot fer estimar tant... és diferent.
El Jordi, fan del Roger Mas! un altre solet molt gran!
La Júlia, una noia admirable... m'he quedat amb els ganes de  no poder compartir amb ella moltes més coses. Espero veure-la aviat.

La llista seria interminable... tots ells han fet que aquest cap de setmana sigui tan especial. Estic segura que d'aquí sortiràn amistats d'aquelles que duren per sempre...


Està sonant " El secreto de las tortugas"de maldita nerea

Títols Nacionals 2010



 El meu hereu i jo

Pubilles

FIGUERES 2010

Figueres 2010.

Fa una estona que he arribat a casa i ara des de la serenor del silenci em disposo a fer balanç de tot el que he viscut aquest cap de setmana.

L'escalf humà que he rebut per part d'hereus i pubilles d'arreu i els membres organitzadors no té preu. Han fet que em sentís com a casa.
A l'arribar, recordo que estava un xic desorientada vora la taula d'acreditacions. Se'm va atansar l'Aleix i de bracet  va començar a endinsar-me en aquest gran món ( te'n dec una! )
Ahir mentre esperava que em toqués entrar a fer la prova oral vaig tenir la sort de poder conèixer un seguit de persones meravelloses. Totes elles neguitoses, potser conscients del què representava plantar-se davant el jurat uns moments més tard.
Quan em va tocar a mi, vaig deixar els nervis al llarg d'aquelles escales ( que amb els talons mataven). Em vaig asseure i aquelles cares afables em van permetre parlar com ho hagués fet a casa, amb els amics... des d'avui tots ells formen part de la meva família del pubillatge.
Mil gràcies per haver confiat amb mi. Prometo no decebreus.

A la nit el sopar de gala va ser com submergir-se en els pel·lícules que fan el diumenge a la tarda per la tele; una sala gran, plena de gent mudada i una gran festa. La nit d'ahir no té paraules. Si al llarg del dia el meu cervell intentava recordar noms, somriures, mirades, persones sense parar durant la vetllada la cosa es va exagerar. Les paraules de comiat dels títol 09: entranyables. Em sap greu no haver tingut l'oportunitat de compartir més temps de pubillatge amb ells... ens han deixat el llistó tan alt! Ells són la utopia a la qual hem d'aspirar, un exemple a seguir i alhora els nostres amics.
Quan em posava al llit després de la festa, sabia que havia viscut un dia magnífic, però que els moments realment especials encara havien d'arribar.

Descriure aquest matí és realment complicat. No perquè sigui buit de contingut, ni molt menys, sinó perquè quan sents quelcom tan gran i alhora íntim les paraules sempre queden lluny del què realment vols dir. Dient que sóc molt feliç m'hi atanso.
Si m'hagués de quedar amb tres instants màgics de l'acte del matí serien: quan la Júlia m'ha posat la banda,, les moltes abraçades dalt l'escenari i la primera foto dels nou nous títols.

La son comença a apretar i cada vegada em costa més dir el que vull dir...
He tingut la sort de conèixer moltíssima gent encantadora, gent que estima el país, la terra i les nostres tradicions; he tingut la sort de fer molt bons amics.

Ara toca descansar i assumir-ho tot plegat. Tenim un any per gaudir d'aquest regal que ens han fet. Hem d'estar a l'alçada i treballar per aquesta Catalunya que ara més que mai ens necessita.
Jordi, Lorena, Laia, Enric, Míriam, Joan, Clara i Marc, estic convençuda que ens en sortirem!


Sona País petit de Lluis Llach.

Terra Trencada

Divendres de festa. La festivitat de la Mercè trenca amb la rutina de les classes i faig vida a Solsona. Ha estat un dia especial; un aiguabarreig de sentiments que no sé perquè però fan que mentre escric això una llàgrima discreta es passegi per la meva galta. Abraçades i somriures que he enyorat moltíssim aquestes últimes setmanes... la meva realitat des d'una altra perspectiva. He tornat a Arrels II. Un altre cop a la sala de professors on vaig començar a redactar el meu llibre, a fer-ne els primers esborranys. El profe d'història demanant-me què n'era de la meva vida. La gran tutora de l'any passat, que segueix sent com una mare... docència vocacional.
El cafè amb el Ricard ha estat un dels moments més entranyables del dia. No sé què té la seva companyia que em fa sentir capaç de lluitar per aconseguir el que vull. Sempre amb els seus consells, la seva energia,... no sé en quin moment va deixar de ser el profe de plàstica per ser d'aquelles persones que formen part del puzzle de la nostra història.
A la tarda amb l'ajuda d'una peça essencial he pogut treure'm del cap allò que tota la setmana d'alguna manera m'ha anat rosegant. Necessitava tan una estona com aquesta... De vegades la visceralitat m'encega i m'atabalo per coses que no són importants.

Està sonant " terra trencada" des del seient del costat

Vida Universitària

La vida a la universitat és fascinant. No hi ha dia en què la quotidianitat de les classes, l'entorn i els nous companys ( alguns ja amics) deixin de sorprendre'm.

La gent d'aquí és una passada. Són capaços de fer-se apreciar més que d'altres amb qui havies estat pràcticament tota la vida anant a classe junts. Persones que es miren el món amb una prespectiva molt semblant a la meva, i això és fantàstic.

Un pilot de canvis, estímuls nous, sensacions fins ara desconegudes... una experiència que sens dubte marcarà un abans i un després.

Tot i això, la gent de Solsona són una baula essencial de la cadena. Els vespres escrivint i responent correus en són un clar exemple.

Ahir primera "disbauxa" de la nova vida com a universitària amb cara i ulls. Una passada...

L'altra cara de la moneda: les peripècies per mantenir els ulls oberts i parar un mínim d'atenció a classe d'història aquest matí. Sort que de tant en tant algun vídeo estrambòtic em cridava l'atenció i em desvetllava.

En fi, que tot el què estic vivint aquests dies no té preu...

Primera gran meta

Fa tot just un any acabava de començar segon de batxillerat. El treball de recerca havia aconseguit ocupar la major part del meu temps lliure i el món dels trabucaires s'anava fent més meu cada vegada. La taula de l'escriptori estava plena de papers, entrevistes, fotografies d'antuvi i molts records i anècdotes. Tenia un mes just per posar-me a redactar i ordenar els annexos ( que us asseguro que no n'hi havien precisament pocs). m'havia costat força deixar de recopilar informació i m'havien quedat tantíssims fils penjats...

Mica a mica tot plegat anava agafant forma. Em vaig fer un tip de corregir construccions i paràgrafs sencers. Que el tutor em tornés un full ple d'anotacions en vermell era habitual.

Després d'esmerçar-hi moltes hores vaig acabar l' "Aproximació Històrica als trabucaires de Solsona".

El 9 de novembre abans d'entrar a classe al matí donava dues còpies del treball al meu tutor. Quedaven quatre dies per a l'exposició oral. La meta era allà mateix. El que no sabia aleshores és que la millor meta és aquella que es converteix en un nou punt de sortida.

L'exposició oral va ser una passada; per primera vegada vaig confiar plenament en mi i deixant els nervis fora l'aula explicava allò que havia omplert la meva vida darrerament. El Jaume, la Lali i el Ramon a primera fila valorant la meva feina; companys de primer, segon i de l'escola més enrere; els meus pares; la Coordinadora; només hi faltava el Xavier...

L'escalf humà que vaig rebre va ser tan especial!

La setmana següent el meu treball arribava al Xavier i m'encoratjava a tirar endavant aquell projecte que fins llavors era un somni utòpic.

Quan ja estavem posant fil a l'agulla el Xavier ens deixa... llavors més que mai sabem que hem de treballar i lluitar perquè els nostres trabucaires tinguin el seu llibre; i així ho vam fer.

Un nou repte ens esperava: transformar aquell munt d'annexos i el treball en un llibre. també podíem acabar d'estirar aquell munt de fils que en el seu dia van quedar penjats.

Quan es treballa amb gent tan especial tot és tan senzill...

L'experiència ha estat... no hi ha paraules de debò. Després de molts dies de feina, veure el teatre de Solsona ple, gent dreta al darrere, trabucaires d'arreu del país, amics, la gent que estimes allà baix i tots acompanyant-te mentre fas el cim és una sensació inigualable. L'esforç havia valgut la pena, ja teníem el nostre " fillet".

De tot plegat me n'enduc mil anècdotes i dos amics molt especials.

Mai m'hagués imaginat que una cosa així em canviaria la vida com ho ha fet...

Diuen que plantar un arbre, escriure un llibre i tenir un fill són tres coses que s'han de fer al llarg de la vida. Amb només disset anys, dos de tres no està gens malament, no?

Montse.