Fa tot just un any acabava de començar segon de batxillerat. El treball de recerca havia aconseguit ocupar la major part del meu temps lliure i el món dels trabucaires s'anava fent més meu cada vegada. La taula de l'escriptori estava plena de papers, entrevistes, fotografies d'antuvi i molts records i anècdotes. Tenia un mes just per posar-me a redactar i ordenar els annexos ( que us asseguro que no n'hi havien precisament pocs). m'havia costat força deixar de recopilar informació i m'havien quedat tantíssims fils penjats...
Mica a mica tot plegat anava agafant forma. Em vaig fer un tip de corregir construccions i paràgrafs sencers. Que el tutor em tornés un full ple d'anotacions en vermell era habitual.
Després d'esmerçar-hi moltes hores vaig acabar l' "Aproximació Històrica als trabucaires de Solsona".
El 9 de novembre abans d'entrar a classe al matí donava dues còpies del treball al meu tutor. Quedaven quatre dies per a l'exposició oral. La meta era allà mateix. El que no sabia aleshores és que la millor meta és aquella que es converteix en un nou punt de sortida.
L'exposició oral va ser una passada; per primera vegada vaig confiar plenament en mi i deixant els nervis fora l'aula explicava allò que havia omplert la meva vida darrerament. El Jaume, la Lali i el Ramon a primera fila valorant la meva feina; companys de primer, segon i de l'escola més enrere; els meus pares; la Coordinadora; només hi faltava el Xavier...
L'escalf humà que vaig rebre va ser tan especial!
La setmana següent el meu treball arribava al Xavier i m'encoratjava a tirar endavant aquell projecte que fins llavors era un somni utòpic.
Quan ja estavem posant fil a l'agulla el Xavier ens deixa... llavors més que mai sabem que hem de treballar i lluitar perquè els nostres trabucaires tinguin el seu llibre; i així ho vam fer.
Un nou repte ens esperava: transformar aquell munt d'annexos i el treball en un llibre. també podíem acabar d'estirar aquell munt de fils que en el seu dia van quedar penjats.
Quan es treballa amb gent tan especial tot és tan senzill...
L'experiència ha estat... no hi ha paraules de debò. Després de molts dies de feina, veure el teatre de Solsona ple, gent dreta al darrere, trabucaires d'arreu del país, amics, la gent que estimes allà baix i tots acompanyant-te mentre fas el cim és una sensació inigualable. L'esforç havia valgut la pena, ja teníem el nostre " fillet".
De tot plegat me n'enduc mil anècdotes i dos amics molt especials.
Mai m'hagués imaginat que una cosa així em canviaria la vida com ho ha fet...
Diuen que plantar un arbre, escriure un llibre i tenir un fill són tres coses que s'han de fer al llarg de la vida. Amb només disset anys, dos de tres no està gens malament, no?
Montse.
Montse! Moltes felicitats de nou pel llibre! Sé que hi ha hagut moments més difícils que altres al llarg de tot aquest costós procés però el que realment importa és que tota la feina ha valgut la pena. Has arribat on volies. I això no ho pot dir tothom, t'ho asseguro. Així que endavant, a per més reptes i a per més èxits! ;)
ResponElimina