Massacre entre comunitats indígenes per culpa d'interessos econòmics dels blancs

Més de 50 indígenes equatorians van ser brutalment assassinats ahir per les empreses interessades en la fusta de la zona segons ha informat el president de la Nacionalitat Huaorani de l'Amazònia Equatoriana (ONHAE).

Indígenes Tagaeri, font: spiiderweb.blogspot.com

El nombre de víctimes de la massacre oscil·la entre 52 i 60 tot i que se'n deconeix el nombre exacte.  Una  comissió integrada pel governador, el fiscal i el cap de la policia de la zona van intentar apropar-se a la zona on s'havien comès els assassinats per concretar el nombre de víctimes però no ho van aconseguir. Segons Kiromo Boya, el dirigent d'ONHAE, entre les víctimes, les quals van ser decapitades, hi ha homes, dones i fins i tot nens. Els indígenes pertanyien a l'ètnia Huaorani i eren coneguts com a indígenes Tagaeri o "patas coloradas".


Segons el comunicat de l'ONHAE els Tagaeri van ser assassinats per una altra comunitat de la mateixa ètnia anomenada indígenes de Tigüino atenent-se als interessos de les empreses que estan interessades en ampliar la seva àrea d'intervenció forestal a la reserva dels Tagaeri. Els entesos, AMWAE, atribueixen aquest esdeveniment “al terrible impacte de les fàbriques i de la explotació de l’home blanc als territoris del poble huoarani”. A més a més, adverteixen que si no canvia la situació hi hauràn més morts.



Aquesta comunitat indígena ja tenia altres antecedents concretats en episodis de violència. Anys enrere havien assassinat monsenyor Labacca, que havia mostrat interès en el seu territoni. No obstant, els fets ocorreguts són el primer cas d'un enfrontament entre membres de la mateixa nacionalitat i mateix tronc antropològic.

Canvis

Han canviat tantíssim les coses des de la darrera vegada que vaig escriure aquí al blog... llavors, els dos, tres o quatre dies que se t'empassava el món es veien compensats amb les petites estones que passàvem els dos. Aquell somriure tendre i afectuós que em regalaves cada cop que em veies, s'ha tornat un somriure de compromís, i això no m'agrada. No m'agrada i em fa mal. 
No puc estar més matinades voltant mentre espero la trucada que m'has promès mentre sopava i que mai arriba. No puc viure pendent de quan sona el telèfon per si ets tu. No puc estar vivint de dilluns a dijous esperant el divendres pel simple fet de poder-te veure. Necessito trobar un equilibri que ara mateix, vora teu no tinc. I em fa molt mal tot plegat, perquè encara t'estimo.

Nostàlgia

Abans de posar-me a escriure he llegit la darrera actualització que havia fet en el blog. Les sensacions que tenia llavors són pràcticament el pol oposat a les que tinc ara. La il·lusió i esperança d'aquell moment no sé on són. Fa alguns dies que les busco i no aconsegueixo trobar-les. El mòbil m'incita a trucar-te o a enviar-te un missatge. Fa dies que matenim una lluita aferrissada i gairebé sempre guanya ell. Sóc feble. Ho sóc més del que em pensava.

M'estic adonant que trobo a faltar coses que mai he tingut. Sento nostàlgia de no vibrar amb allò que mai m'ha fet vibrar. Em fa ràbia saber que et tinc més a prop del què mai t'havia tingut i que no et tinc amb mi. Per molt que intenti negar-ho i fer veure que no és veritat, per molt que intenti convencer-me a mi mateixa que no pot ser, a hores d'ara ja és inevitable...

Buscant aquell instant en que em perdo en una de les teves abraçades...

Montse

Amb T de tu

Fins ahir tenia el blog mig abandonat i ara escriuré dos dies seguits. Incoherència total, ho sé.
Fa poca estona he tornat a casa, és un descans ser lluny d'aquella xafogor tarragonina. He dormit tres escasses hores però no tinc són. El meu cap treballa, reflexiona i associa idees a una velocitat vertiginosa i m'agradaria poder evitar-ho. M'agradaria ser capaç de poder saborejar cada moment d'aquests sense haver de pensar en el que pot passar. Espero que aquesta vegada sigui la bona. Ahir vaig tenir-te al cap mil i un moments. Vaig pensar en els mil i un missatges que t'hauria pogut enviar - les mil i una excuses per tenir notícies teves -. La por que et puguis cansar de mi em va aturar, i espero que per bé.
L'hora de sopar va ser un dels moments més crítics si així se'n pot dir. Entre amanides de formatge, tallarines acompanyades de quelcom molt poc agradable a la vista i un brownie de xocolata, no van poder fer que no pensés força amb tu.
Necessito una altra abraçada...


En definitiva, amb T de tu, de ganes de veure't...


Està sonant cançó d'Osman de mar i cel "gronxar-me tant però no als seus braços"




montse

Felicitat

És la primera vegada en molts dies que m'he llevat amb una rialla d'orella a orella. Em sento bé, sóc feliç. Malgrat portar alguns dies anant a dormir a hores intempestives per ser entre setmana em sento plena de vida.
Els mal de caps que m'havien fet donar mil i una voltes a tot plegat aquests últims dies han desaparegut i ahir per primer cop en molt de temps - potser per primer cop en sempre - vaig ser jo qui va dir "no et rallis". 
Sonarà egocèntric, però estic radiant! Ara mateix tinc unes ganes de viure la vida i de ser feliç immenses!
Les següents ratlles van per tu. Dubto que les llegeixis. Igualment les escriuré...
Ets de les millors coses que m'han passat darrerament. Saber que tinc algú com tu vora meu és motiu suficient per seguir endavant aquells dies que tenen un to més gris. M'agrada que em vinguis a busca per anar a fer un cafè a l'hora que gairebé tothom se'n va a dormir. M'agrada veure't somriure, cada rialla que em regales m'omple de vida. M'agrada que em facis tocar de peus a terra quan tinc un moment llunàtic. M'agrada abraçar-te i que m'abracis. M'agrada que m'ensenyis a gaudir de cada petit instant que ens regala la vida. M'agrada ensopegar amb tots els graons, portes i mobles que em trobo pel mig i que tu te n'enriguis. 
Quan m'abraces em sento protegida, sento que cap cosa no és prou important com per no viure al màxim. Sé que a partir d'ara quan et necessiti hi seràs sempre. Que em podré seguir perdent en les teves abraçades quan el món que m'envolta sembli girar-me l'esquena. Que hi seràs.
Sé que no vols que t'ho digui, però... gràcies.
Vull que sàpiguis que jo també hi seré sempre "no marxo, estic aquí amb tu". Segur que aquesta frase et sona.


I a voltes la vida ens sorprèn i ens dóna l'oportunitat de conèixer persones incrïebles. Persones que apareixen d'un dia per l'altre i amb qui aconseguim forjar una amistat a prova de bomba. Amics dels de veritat.


Amb ganes de seguir creant moments màgics...




Toquem de peus a terra i tornem a la realitat! Tinc una maleta per acabar de preparar, he de dinar ni que sigui molt d'hora i he d'anar a Tarragona. M'espera un dissabte de pubillatge i molt possiblement un diumenge de ressaca! C'est la vie!


Montse


PD: està sonant La meva terra és el mar...

...

Fa dues setmanes, a aquesta mateixa hora començaven les meves vacances d'estiu. Ara, després de fer vida durant uns dies a Solsona, les rutines han canviat totalment.
També és ara quan enyoro aquelles coses bones que tenia la vida universitària -per sorprenent que pugui semblar, en tenia algunes-. El que més trobo a faltar és la gent. Per no trencar els tòpics que marquen la meva personalitat, tenir lluny aquelles coses o persones que estimo em fa sentir feble.
Aquí a Solsona he recuperat aquella tranqui·litat, per dir-ho d'alguna manera, aquella pau interior que freqüentment em manca a l'autònoma. No sé pas què té aquesta petita ciutat, els seus carrers, la seva gent..que em transmeten un benestar increïble.
També ha estat durant aquets dies quan realment m'he adonat de què representa la pèrdua de dues persones a qui estimava moltíssim. És ara quan els estic trobant a faltar més.
Només són dues setmanes, però han estat molt intenses: bateig dels castellers -que grans que són!-, arribada de la Flama del Canigó, preparatius del comiat del dia 9,... mil coses.
Pot semblar que aquestes dues setmanes hagin estat genials, envoltades d'una aura positiva capaç de pintar-ho tot d'optimisme. No ha estat ben bé així. Alguns moments -més dels que m'hauria agradat- han estat plens de daltabaixos. Vet aquí un altre dels trets que em caracteritza en alguns moments. Em fa ràbia que la meva extrema sensibilitat sigui capaç de fer-me donar mil i una voltes a les coses i aconsegueixi emparanoiar-me d'una manera sorprenent. Després d'haver passat algun d'aquests sotracs, mirant-m'ho amb perspectiva, des de lluny, analitzant el per què de les rallades i el motiu que ha fet que desapareguessin, arribo a una conclusió. M'estic enamorant. Allò que de cap de les maneres creia que podia arribar a passar, ja ha passat. Aquell somriure que vaig conèixer fa menys de mig any, aquell somriure que vaig demanar que no s'allunyés, aquell somriure capaç de canviar el món, s'està convertint en imprescindible... bé, ja n'és.
Amb ganes de tu  :)


Està sonant "Time after time" de Roanan Keating


Per cert, no sentiu olor de Corpus?


Montse

L’art dels DRAC 2011: cultura, literatura i música

L’expressió subtil d’un sentiment de país enmig de versos i notes

 24 d’abril de 2011. És diumenge de Pasqua. El cartell de l’acte crida l’atenció d’una manera elegant i alhora discreta. Els finestrals que donen al carrer n’estan plens. Són dos quarts de nou del vespre i el Teatre Comarcal del Solsonès comença a omplir-se de gent. A la taquilla s’estan venent les darreres entrades i els membres d’Òmnium Cultural del Solsonès, que és qui organitza aquesta moguda, van d’aquí cap allà sense parar. La tercera edició dels premis Drac ha de ser un èxit.

L’edició d’enguany compta amb la col·laboració de personatges mediàtics coneguts arreu dels països catalans. El periodista Xavier Solà serà el mestre de cerimònies de l’acte i la Presidenta d’Òmnium Cultural, la senyora Muriel Casals, també hi participarà. Això no obstant, el que sens dubte és la cirereta del pastís dels Drac 2011 és l’actuació musical que l’ha de clausurar: l’actuació de Pep Sala “ La taverna d’Old John”.

Quan falten cinc minuts per les nou, la gent comença a entrar i s’acomoda a les seves butaques. Unes 300 persones omplen la platea. Per no faltar a la tradició solsonina de no començar mai a l’hora, són les nou i deu quan s’apaguen els llums de la sala. Ara sí, senyores i senyors, benvinguts a la tercera edició dels Premis Drac.

Els premis Drac són una de les tres cites anuals d’Òmnium Cultural del Solsonès

En Xavier Solà enceta l’acte explicant el que moltes de les persones que estan al públic es deuen preguntar: “ Per què aquests premis?” i “Per què Drac?”. Una bona manera de començar. Òmnium Cultural del Solsonès va néixer el setembre del 2007 i des de llavors es va marcar tres dates clau al calendari. La primera és la festa de Sant Galderic, patró de la pagesia, que fa referència a la tradició agrària de la comarca. La segona, la Diada dels Països Catalans i l’arribada de la Flama del Canigó, que coincideix amb l’encesa de les fogueres de Sant Joan el 23 de juny. La darrera de les cites és la que pels voltants de Sant Jordi fa que es convoquin uns guardons nacionals de literatura catalana de poesia i relat curt: els premis Drac. L’objectiu de la convocatòria és estimular l’escriptura en català i recolzar la cultura del nostre país i, per què no dir-ho, situar Solsona al mapa. Les obres presentades al certamen són valorades per un jurat altament reconegut i el guardó que es lliura és el símbol dels premis, una escultura amb forma de  cua de drac, tallada en pedra del Solsonès i dissenyada pel joier solsoní Vicenç Jané. La gent d’Òmnium van escollir “drac” perquè aquest ésser fantàstic forma part de la tradició catalana i solsonina; és la força i s’identifica amb Sant Jordi, Patró de Catalunya. Aquesta tradició i força que se simbolitza amb el drac, és la que Òmnium necessita perquè aquest certamen de poesia i narrativa esdevingui patrimoni cultural de llarga tradició. 

Per vèncer un dels dracs que ens persegueix, Espanya, hem de ser forts

Un cop situats en el context de la cerimònia, la senyora Muriel Casals pren la paraula i reconeix la gran tasca que està realitzant la seu local d’Òmnium al Solsonès  així com també l’entitat en si que aquest any celebra el seu cinquantè aniversari. Casals  mostra el seu rebuig envers el tracte que està rebent Catalunya en aquests últims mesos : “Ens cal molta força i molta gent per seguir lluitant contra un dels molts dracs que ens persegueixen, i un d’aquests dracs és Espanya”.

A continuació, en  Ramon Segués i Coromines, president d’Òmnium al Solsonès, agraeix la feina a tots aquells que han fet possible aquesta edició, en la qual han participat noranta-tres obres, i destaca la voluntat de seguir treballant perquè “els Drac” puguin ser un referent.

Abans de conèixer els guardonats d’aquesta edició es projecten “El préstec” i “Profidiosa Nostàlgia”, els treballs guardonats l’edició passada que han estat convertits en curtmetratges pel  Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya . Són obres de gran qualitat. A més d’un dels que seuen a la sala els salten les llàgrimes. Ara, ha arribat el moment de conèixer el nom dels guanyadors dels Drac 2011 i de palpar de prop aquestes obres. El barceloní Marc Farràs en la modalitat de relat curt i el balaguerí Francesc Culleré en la de poesia han estat els reconeguts.

S’obren els llums. Quinze minuts de pausa. La gent aprofita per sortir a estirar les cames, per parlar o per felicitar els guardonats. Mentrestant, l’escenari del teatre aixeca el teló i “ la taverna d’Old John” va prenent forma.

Pep Sala: “Vaig formar part d’una magnífica aventura que es deia SAU”

La sala queda de nou a les fosques. Comença el concert de Pep Sala. L’artista, acompanyat de cinc músics més, és capaç d’abduir completament el públic, ningú gosa moure’s de la cadira. La violinista que l’acompanya mostra una destresa increïble, és capaç de ballar a ritme de country mentre segueix tocant el violí. Entre cançó i cançó, els comentaris amb un toc humorístic que fa en Pep arrenquen somriures de complicitat i admiració d’entre el públic. El punt àlgid de la nit arriba quan Sala diu “ jo vaig formar part d’una magnífica aventura que es deia SAU”. És just en aquest moment quan als més grans se’ls humitegen els ulls recordant el grup de la seva adolescència, i els més joves somriuen pensant en aquella cançó que molts consideren la millor cançó d’amor que s’ha escrit mai en català. Els Drac 2011 acaben amb les darreres notes de  El tren de mitjanit  i Boig per tu.

Una copa de cava i una estona d’agradable conversa esperen el públic al hall del teatre. Són tres quarts d’una de la matinada.

Vida política vs Vida familiar

És possible la conciliació entre ambdues coses?

Si Margaret Thatcher era considerada un ésser sobrenatural per dormir cinc hores al dia, el panorama polític català està ple de superhomes. Segons la Universitat de Westminster, els adults necessiten dormir més de sis hores al dia. Ara bé, la política de primera fila impedeix assolir aquestes fites, l’exconseller Tresserras, per exemple, no dormia més de quatre hores diàries durant la legislatura que va estar al govern. Dormir poc el va fer bon amic de la Coca-Cola i és una de les causes que fan que consideri la política de primer nivell com “la negació de la vida”. 




La conciliació d’una professió amb la vida personal normalment no és fàcil, però quan l’ofici en qüestió pertany a l’àmbit polític de primera línia, la cosa es complica encara més. Poques hores de descans i molta son acumulada, campanyes electorals i una agenda ben plena durant una etapa de la vida. Convertir-se en un personatge polític i estar al capdavant d’un partit o d’una conselleria comporta molts canvis en el dia a dia. Així com també abandonar aquest terreny, fer un pas enrere, i recuperar tot allò que, d’alguna manera, s’havia deixat de banda per exercir la professió.

Deixar la responsabilitat política ha estat “ fantàstic, la felicitat pura”.

Joan Manuel Tresserras, quan era conseller de Cultura de la Generalitat, es llevava a dos quarts de sis. Això era especialment dur tenint en compte que, com ell mateix explica, “havia d’assistir habitualment a cerimònies que acabaven a la una de la nit o havia de baixar de llocs tan llunyans com la Vall d’Aran a les dues de la matinada, per dormir una hora a Barcelona”. De fet, normalment dormia entre 3 i 4 hores diàries, caps de setmana inclosos. No és d’estranyar, doncs, que Tresserras afirmi per aquesta i altres coses que “l’alliberament” de la responsabilitat política ha estat “fantàstic, la felicitat pura”.


Però no només a l’hora de dormir s’evidenciava la dedicació necessària per ser conseller. Un dia normal a la vida de Tresserras com a polític implicava realitzar un petit ritual abans de sortir de casa: s’afaitava cada matí, perquè “a la revolució s’hi ha d’anar ben net i polit”, i poc després de les set marxava per arribar al seu despatx a les vuit, planificar la jornada fins les nou i voltar per tot Catalunya atenent diversos compromisos fins ben entrada la nit. L’exconseller arribava a prendre’s la seva rutina com una prova de supervivència constant, i afirma que coses tan simples com anar al lavabo les havia de fer sempre que podia perquè “no sabia quan hi podria tornar a anar”. Ara, Tresserras ho té molt clar: “No em veig amb cor de tornar a aguantar un ritme com aquest. És un estrès brutal, ningú no s’ho pot imaginar”.


Un dels seus companys al Govern, Jordi Ausàs, s’expressa en uns termes similars. “La vida de conseller és de dedicació plena i absoluta, sense horaris”, comenta, a més a més de justificar que el seu departament, el de Governació, és molt territorial i això feia que “com a conseller hi ha hagut molts dies que dormia lluny del despatx i havia de llevar-me molt d’hora tot i haver marxat a dormir molt tard”. Tant Ausàs com Tresserras consideren que els seus departaments eren els pitjors pel que fa a la conciliació familiar i laboral, tot i que també reconeixien la tasca i la dedicació que requerien les altres àrees de govern. Sigui com sigui, tots dos consideren que “no existeix la conciliació de la vida familiar i política. Has de triar entre política o família”. 


Per a l’exconseller de cultura Joan Manuel Tresserras, conciliar la seva vida política amb la familiar no li va ser difícil per la forma en la qual s’organitzen a casa seva. El càrrec li treia temps per fer qualsevol altre cosa. Ara bé, el fet que cadascú disposi del seu espai propi a la seva família va evitar que això fos traumàtic. Quan ell va acceptar la conselleria, el seu fill petit, que ara té 21 anys, ja feia molt de temps que s’espavilava pel seu compte. Així doncs, el professor Tresserras va haver de deixar de practicar alguna de les seves aficions com jugar al golf o practicar naturisme, però la conciliació familiar no va ser molt diferent a com havia estat fins llavors. I tot això, a canvi d’una remuneració inferior a l’anterior.
Actualment, la seva companya treballa a Jerusalem i la principal barrera que condiciona ara la seva vida personal és més de caràcter espacial, la distància entre ells dos, que no pas temporal, com a l’època en la qual era conseller. De fet, afirma que “per a una parella que està tot el dia trucant-se pot arribar a ser insuportable una situació així, però jo podria estar tres anys sense veure la meva dona sense fer-ne un drama”. Pel que fa al seu cas, Tresserras creu que la llibertat per fer i escollir i l’espai de l’altre és el primer que s’ha de tenir en compte. “Si la meva companya decideix que vol donar la volta al món, jo no n’he de fer res, això forma part del terreny de les decisions personals i jo la recolzo”. 


Altres, com és el cas de l’exconseller Ausàs, tenen un concepte de família més tradicional i això fa que la impossibilitat de seguir amb la vida familiar amb normalitat es noti més. “Quan era conseller veia molt menys els meus fills. Dormia dos o tres dies a la setmana a Barcelona i els altres dies dormia a La Seu, anava a casa, arribava tard, i al matí esmorzava, no sé si per omplir l’expedient o per veure’ls”. Tot i això, els seus fills sempre van viure la tasca del seu pare amb normalitat, com si ell fos a la feina, en una feina com la de qualsevol altre. 

La vida del personatge polític no és l’única que es veu afectada. La família també hi juga un paper important. La parella i els fills es veuen afectats, d’una manera o d’una altra, per la rutina diària de, en tots els casos tractats, el pare de família.


       Al Pol Benach el fet que el seu pare, l’Ernest Benach, es convertís en President del Parlament de Catalunya i ocupés aquest càrrec des del 2003 fins al 2010, el va agafar “de rebot”. Ho va saber acceptar perquè ja no era tan petit i mai va trobar a faltar la seva figura paterna perquè simplement sabia que continuava estant a prop seu.

Pol Benach: “em faria una mica de mandra ser polític, perquè comporta molta responsabilitat”

       
El dia a dia de l’Ernest Benach, segons la visió del seu fill, era un tant atrafegat. Vivien tots junts a Reus i el seu pare anava cada dia a treballar a Barcelona i tornava a casa a la nit, encara que arribés tard. En dies de campanya els compromisos polítics augmenten. En la vida d’un polític “cal moure’s molt”, reconeix el Pol, a qui faria “una mica de mandra” exercir aquesta professió amb tota la responsabilitat que comporta.
Tot i que entre setmana pare i fill es veien menys, el Pol era conscient que si el necessitava, podia comptar amb el seu pare. A més, podien gaudir d’una setmana de vacances tots junts a l’agost i també per Nadal. Tot i això, la vida social del seu pare es va veure reduïda durant la seva etapa al Parlament. Paradoxalment, des que el 2010 l’etapa política de l’Ernest va acabar, qui no para per casa ara és el fill, que viu a la Vila universitària.  




Si aquells polítics que han estat al peu del canó i a primera línia durant una etapa, retroben la vida familiar i la tranquil•litat quan tornen a la quotidianitat, per als que entren de nou també és un canvi significatiu.  L’Uriel Bertran, actual líder de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) és un clar exemple d’aquest últim cas. Amb molt poc temps, va passar de ser un parlamentari d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) més, a ser un dels màxims dirigents del partit que havia d’aconseguir la independència express per Catalunya.

El que més enyora l’Uriel Bertran és l’anonimat i “poder fer la seva”

No obstant això, intentar destriar la vida política de l’Uriel de la seva vida personal es fa molt difícil. Des dels setze anys, el moviment polític ha anat entrellaçat amb el dia a dia de l’Uriel.  Aquests inicis, els seus pares, que fins llavors havien estat convergents, no els van veure amb molts bons ulls. Com diu l’Uriel “ ells havien viscut tota l’estapa franquista i em deien que era millor que no m’identifiqués amb cap ideologia”. A principis dels anys noranta, quan l’Uriel es va introduir en aquest món, la ideologia independentista que ell defensava estava poc normalitzada.
A tall d’anècdota, l’Uriel va declarar-se insubmís a l’exèrcit i va estar en busca i captura durant prop d’un any. “ Em venien a buscar a casa, però com que no hi era mai perquè sempre era fora fent coses no m’hi trobaven”, ens explica tot orgullós.
La trajectòria política de l’Uriel però, va fer un salt gegant el passat mes de novembre quan va entrar al Parlament de Catalunya com a número tres de la llista de Solidaritat Catalana per la Independència. El que més troba a faltar des que està a la primera línia política, és l’anonimat, “ és molt còmode poder anar a comprar o sortir a sopar sense que la gent et conegui i poder fer la teva”.
Per l’Uriel, mai ha estat un objectiu estar en la política de primera línia. “La professionalització ha vingut donada dels pertinents llocs de responsabilitat que he anat agafant, però mai ha estat un objectiu arribar on sóc”.
El jove líder de Solidaritat, amb tan sols 34 anys, intenta dur una vida normal, 
“com qualsevol altre jove de la meva edat”, segons ell. Actualment, compagina la seva tasca de docent a la Universitat de Barcelona, on és professor de microeconomia, amb la de polític.
Un dia normal en la vida de l’Uriel consisteix a aixecar-se a les set del matí quan té classe o bé a les vuit els dies que no en té. Després se’n va cap al Parlament a treballar. Sempre que pot i no té cap compromís, va a dinar a casa i es passa la tarda “en reunions i preparant diferents històries”. Al vespre si hi ha algun acte del partit hi va, i si no, es queda a casa o se’n va a sopar amb els amics ─normalment un parell de cops per setmana─.
Aquesta agenda tan ajustada explica que dediqui una mitjana d’entre deu i quinze hores diàries a la política. Durant les etapes en què no hi ha tanta feina, n’hi dedica algunes menys. Aquesta activitat tan frenètica, tal i com reconeix el mateix Uriel, seria molt complicada si tingués fills.
Vet aquí, un altre superhome, que destina al seu son entre quatre i sis hores al dia. El poc temps lliure que disposa, li agrada compartir-lo amb els seus amics “i alguna amiga” o bé fent activitats a la natura. Li agrada molt la muntanya i anar a córrer. Quan li demanem per “l’Uriel en sabatilles d’anar per casa” ens diu que li agrada escoltar música, llegir, desconnectar.
La clau per subsistir entremig de tot plegat, està “en saber ser tu mateix sempre i no deixar-te influir per aquestes coses, perquè tot és molt efímer”. Aquesta citació de l’Uriel ens demostra que, malgrat ser un líder polític molt jove, toca de peus a terra i és conscient que la vida familiar i els amics són una peça essencial per sobreviure el tsunami que envolta la política d’avui en dia.




En Joan Manel, en Jordi i l’Uriel inqüestionablement han dut o duen una vida molt agitada. Ara bé, són ells els que han decidit fer de la política la seva ocupació principal. La tasca política vol moltes hores i això condiciona i encotilla la seva disponibilitat.  Sovint, a nivell de carrer només s’aprecia l’estrès de la rutina d’aquests personatges públics i el trasbals que això suposa pel seu entorn més proper queda a l’ombra. L’entorn més pròxim, conformat per les esposes i els fills, són qui també veu modificat de retruc, d’un dia per l’altre, les relacions familiars. 
Aquesta espiral de feina, reunions i actes, però, no afecta de la mateixa manera tots els nuclis familiars. És aquí on es posa en entredit si és possible la conciliació de la vida familiar i la política: el pare ja no passa tantes hores a casa, se sacrifiquen moltes estones en família o bé costa trobar una setmana per anar de vacances.
Llevar-se abans de les sis del matí, no tornar a casa fins passades les dotze de la nit, fer entre cent i cent-cinquanta quilòmetres diaris per anar de casa a la feina, no poder anar a comprar al supermercat sense que la gent et reconegui, estar en boca de tothom, ser objecte de crítiques, arrossegar indirectament la teva família a una esfera pública, haver de deixar algunes activitats de lleure i d’oci, tenir una agenda laboral que va de dilluns a diumenge deixant poques estones lliures… Aquest és el preu que paguen en Jordi, l’Uriel, en Joan Manuel i tantes altres persones per poder dur a terme la seva tasca política, ja que, com deia Jaume Fuster, “la política te la fas o te la fan”. 


La gent no som prou conscients del què suposa estar al capdavant d’un país o d’un partit. Sovint és fàcil criticar la gestió i les decisions que prenen, dir que no fan res o que viuen a costa del poble. Això no obstant, de les hores per estar amb la família i de son que perden no se’n diu res; semblen no pesar prou a l’hora de jutjar-los públicament. 

Diumenge de Pasqua

Diumenge de Pasqua. D'aquí una estona cap al teatre comarcal, als Premis Drac 2011. Demà tocarà fer la maleta i baixar cap a Barcelona per reprendre la rutina. Tinc l'estranya sensació que fa molts dies que estic a casa, suposo que les circumstàncies han fet que el temps anés a passes de puça aquests últims dies. Per sort, de mica en mica, algunes estones tornen a passar ben de pressa. Senyal que la normalitat treu el nas. Ja tocava. Amb només trenta-set dies veure buides dues cadires a taula, costa molt d'entendre. Espero que des d'allà on siguin ens ajudin a acceptar allò que de cap manera volem entendre.
En moments així veig com d'importants són els amics. Són els únics que han aconseguit arrencar-me algun somriure aquests últims dies.
De vegades, però, els moments agradables que aconsegueixen fer-nos oblidar tot allò que ens capfica, ens els regalen persones que fa poquet que formen part de la nostra vida. Una simple ganyota o una rialla d'orella a orella ens fa sentir vius i ens torna les ganes de fer coses i de seguir endavant. Gràcies, gràcies...


Gràcies de tot cor per fer que aquests dies tan complicats hagin estat un mica més fàcils.

Montse

RETALLS DE VIDA D'UN EXCONSELLER

Retalls de vida d’un exconseller

Jordi Ausàs,  l’arrel i l’escorça

Arribem abans d’hora a la seu nacional d’Esquerra, a Barcelona, i poc després ho fa Jordi Ausàs, que ve d’esmorzar. Mentre ens saluda li sona el mòbil. És un home sol·licitat. Després d’atendre la trucada, demana a recepció quin espai li han reservat per a l’entrevista. Pugem amb ell al primer pis –que s’assembla molt a la redacció d’un diari– i ens condueix a una sala de reunions amb una gran porta corredissa de fusta. No té despatx a la seu d’Esquerra, mai no ha volgut tenir un càrrec orgànic dins del partit. Això diu molt de com entén la política. Encén l’aire condicionat i s’asseu a l’extrem més proper a la porta. Mentre seiem, agafa la revista d’ERC que hem deixat damunt la taula. La fulleja encuriosit i ens comenta que es tracta d’un disseny nou.

“Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar.”

Amb aquestes paraules comença el poema Ara mateix de Miquel Martí i Pol. En Jordi tenia el costum de recitar versos de l’autor de Roda de Ter al començament dels plens comarcals que ell presidia. Durant els anys que va ser alcalde de la Seu d’Urgell, en els casoris que va concelebrar, la poesia també hi va tenir el seu lloc. Enamorat de les estrofes del poeta, un dels seus fills es diu Martí, l’altre Pol i el tercer es podria haver dit Miquel, però al final es va dir Bernat. Ausàs creu que “si fóssim en un país normal, Martí i Pol hauria de ser premi Nobel” per la senzillesa i  facilitat amb què explica coses tan i tan complexes.

En Jordi va descobrir aquest autor català a través d’un professor seu de la Universitat de Barcelona, mentre estudiava magisteri. Tot i ser de la Seu d’Urgell, la família d’en Jordi vivia a la ciutat comtal des que ell tenia dotze anys. “El meu pare, veient que tenia quatre fills a qui volia donar estudis, no va dubtar quan li van oferir la possibilitat de venir a treballar a Barcelona”, ens va explicar en Jordi després de reconèixer que el seu pare és la persona en qui s’ha emmirallat al llarg de la seva vida.

La vida d’un nen de dotze anys a La Seu d’Urgell és molt diferent de la que es pot tenir a Barcelona. “El dia que ens vam instal·lar a Barcelona, després de dinar vaig dir: me’n vaig. Vaig sortir i vaig començar a caminar pel Passeig de Gràcia, tot sol, i també vaig pujar a un autobús. Però és clar, a Barcelona un nen de dotze anys, sol pel carrer...”. De petit, quan s’estava a La Seu d’Urgell, jugava a futbol amb els seus amics als camps de vora casa. Tal com ens va explicar, “amb quatre pals fèiem les porteries llavors. No era com ara que tots els nens van a una escola de futbol”.

Aquell nen que plorava en marxar,

poc s’imaginava que seria alcalde

Els lligams que l’unien amb la seva ciutat, eren i són immensos. Ni tan sols el fet de baixar a viure a Barcelona, va diluir aquest amor que en Jordi sentia per La Seu d’Urgell. Aquell nen, que plorava els diumenges al vespre quan tocava baixar a Barcelona, poc es devia imaginar que anys després seria l’alcalde d’aquella ciutat que tant s’estimava. Tot i viure a cavall entre aquestes dues ciutats, la família i els amics sempre els ha tingut a La Seu, fins i tot, el seu primer amor. “Als tretze anys, recordo baixar a Barcelona des de La Seu, els diumenges a la tarda, i dir als meus pares, mig plorant per una noia: no vull marxar”, ens va confessar amb un somriure tímid.
Uns anys després d’haver marxat a viure a Barcelona, tornaria a La Seu a casa d’uns tiets.

En Jordi sembla còmode i somriu de manera habitual. Gesticula amb les mans, i segueix sense deixar el bolígraf que té des que ens hem assegut. Manté la mateixa postura, quan reflexiona mira a un punt indeterminat o directament abaixa la mirada. Durant les seves intervencions, passeja la mirada alternativament entre tots els que estem a la sala, sembla que no ens vulgui deixar desatesos o ignorar, i se’ns mostra molt proper. Malgrat portar més d’una hora d’entrevista ja, només mira una vegada el rellotge i ho fa amb gran discreció.

L’Ausàs recorda la seva joventut com un període molt menys polititzat que la vida que duu ara. Durant la seva etapa universitària, la rutina que seguia es basava en anar a classe els matins, per poder aconseguir la seva vocació: ser mestre, i a les tardes anar a les manifestacions aquelles de “llibertat, amnistia, estatut d’autonomia” que en diu ell. Al ser el petit de quatre germans, va començar a participar en el món reivindicatiu amb un rerefons polític amb tan sols setze anys; com ens va dir, “quan ets el petit sempre vas als llocs abans del que tocaria”.

Els que no hem viscut la Transició quan pensem en aquestes manifestacions, ens ve al cap la imatge de la policia carregant contra els manifestants. Agosarats, li demanem al Jordi si en alguna d’aquestes manifestacions la policia el va pegar. La seva resposta és contundent: “Sí, eren els temps”.

El fet de participar en aquestes protestes i que tingués una ideologia republicana, catalanista  i d’esquerres potser van ser els  incentius que van fer que en Jordi, deu anys després, l’any 1986, s’afiliés a Esquerra Republicana de Catalunya.

El seu entorn familiar més proper va viure aquesta entrada al món de la política amb certa reticència, “Casa meva era una d’aquelles cases que, la política no és que fos un tema tabú, però era el drap brut que hi ha a totes les cuines. El meu pare era de l’anomenada lleva del biberó, que se’n va anar a la guerra amb només disset anys; per tant a casa... El meu pare ja estava malalt quan va començar tot això, però segur que li hagués agafat un disgust. Però de seguida van veure que a mi m’agradava i que, a més a més, feia coses, que m’hi apassionava... Però si haguessin pogut triar, no sé, a ells segur que no els va fer cap gràcia”.

“De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.”

Quan el Jordi va entrar al món de la política, no s’imaginava pas que algun dia formaria part del govern de Catalunya. Com diu, no s’ho hagués pensat mai.

“Arribar a la primera línia

mai no ha de ser un objectiu”

Va començar sent parlamentari per la demarcació de Lleida, després va ser alcalde de La Seu i els últims dos anys, sense esperar-s’ho, conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya. “Malament quan un s’apunta a un partit per aconseguir un càrrec institucional. Un s’apunta a un partit perquè hi té una afinitat ideològica i si llavors et toca assumir un càrrec, l’assumeixes. Però arribar a la primera línia mai no ha de ser un objectiu”.

“La bondat de la política és participar per poder canviar les coses cap a la direcció en què voldries. Com deia Jaume Fuster, la política, o la fas o te la fan”. L’Ausàs creu que si vols realment transformar la societat, has de fer-ho des de molts àmbits, i la política és la clau que et permet fer-ho. Creu en aquesta idea fins a tal punt, que ens explica que ha estat capaç de sacrificar la seva vida familiar per dedicar-se plenament a la política. “ La conciliació de la vida política i la vida familiar és una cosa molt maca com a teoria, però a la pràctica és impossible”.

Les seves propostes estrella com a conseller, la llei de vegueries i la llei electoral, no s’han pogut dur a terme. La primera ha estat aparcada pel govern d’Artur Mas i la segona no es va poder tirar endavant, ja que “socialistes i convergents no hi estaven a favor perquè treien la calculadora i no els sortia a compte”.

Des que ja no és conseller, en Jordi s’ha agafat la vida amb més calma. Compagina conferències i treballs diversos relacionats amb el departament que havia dirigit. Quan li preguntem com es veu d’aquí a deu anys, ens diu: “M’imagino no gaire diferent d’ara. Intentant des de la vida particular o entitats i associacions, estar lligat encara a canviar el país perquè és una cosa que sempre s’ha de tenir present, no es fa d’un dia per l’altre”.

Sembla complicat entendre que després d’una etapa en què ha estat lligat tan estretament a la política de primera línia, pugui desvincular-se’n i mantenir-se a la política de base. Per això, li demanem si en un futur es veu altre cop dins la vida política, ja sigui en l’àmbit local, comarcal o nacional. “Jo ja he fet aquesta etapa de la política institucional –ens diu–, ja són molts anys. Això vol dir que no tornaré mai? Doncs, no ho sé, però no tinc pas al cap de fer-ho. No ho tinc pas previst. Però el que és la consciència de país, s’ha de tenir facis el que facis”.

“Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la.”

           

“La via autonomista s’ha acabat,

el camí és la independència”

Al Jordi sempre l’han empès l’amor pel seu país, i en última instància cap a La Seu d’Urgell, i el seu sentit democràtic. Així, no dubta pas a titllar Zapatero d’“antidemòcrata i mentider”. A ell li va doldre que la promesa de recolzar l’Estatut se l’emportés el vent i la proposta que havia sortit de Catalunya acabés sent paper mullat. Com a independentista, veu en la manifestació del 10 de juliol un punt d’inflexió en la política nacional, “la via autonomista s’ha acabat, el camí és la independència”.

            Quan li preguntem per una data per la independència de Catalunya ens diu que no la sap pas, que potser no és una cosa propera. “S’ha d’agrair, però, la tasca de normalització de l’independentisme que ha fet Esquerra, allò que abans era tabú i cosa de quatre radicals, ara s’ha estès per la societat transversalment”. La consulta popular sobre la independència a Barcelona, tot just quatre dies després de parlar amb ell, pot ser un símptoma d’això que apunta.

            Home de frases fetes, Jordi Ausàs considera que la situació que ha viscut l’independentisme durant molt de temps ha estat la de “tants caps, tants barrets”. Per això, no dubta en recolzar la decisió de Jordi Portabella, candidat d’Esquerra a l’Ajuntament de Barcelona, d’incorporar a les seves llistes tant a Reagrupament com a Joan Laporta: “quants més, millor”.

            L’exconseller va viure els canvis de la Transició. Ara el panorama internacional, sobretot al món àrab, sembla haver entrat en un moment de convulsió semblant al d’ençà. “A vegades penses com pot ser, si és fruit de la casualitat, que sorgeixin tots aquest moviments coincidint en el temps. El que sí que és cert, és que tots aquests dirigents el que han fet és mantenir el seu poble en una situació de precarietat absoluta des del punt de vista econòmic i laboral, sense cap expectativa per a la gent que ha estudiat. Ells s’han anat enriquint personalment i això en el món que vivim i ens toca viure, sembla difícil de tolerar. Si afegim ara que les comunicacions són rapidíssimes, que el que passa aquí ho saben al mateix moment a l’altra punta del món, hi ha possibilitat de poder-hi reaccionar. Les noves tecnologies també faciliten que es pugui plantar cara a la situació límit dictatorial que hi havia”.

            Home familiar, enamorat de La Seu d’Urgell, independentista i corprès de la poesia de Miquel Martí i Pol, Jordi Ausàs continuarà treballant silenciosament per aconseguir que el seu país, Catalunya, pugui ser lliure.

“I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.”

Si voleu llegir l'entrevista sencera, podeeu fer-ho a través de l'enllaç següent: https://docs.google.com/viewer?a=v&pid=explorer&chrome=true&srcid=0B5CqVGrtcFguNDExYzJiMzgtZThjMi00YWQxLWFhYTQtYTU4NGZhMWVkNzI3&hl=en_GB&pli=1

Patricia Jiménez, Daniel Fernández, Albert S. Carmona, Montse Auguets

Uriel : "CiU es pot veure forçada a votar en contra de les esmenes a la totalitat"

Uriel Bertran és el Secretari General de Solidaritat Catalana per la Independència i diputat de la formació al Parlament de Catalunya. El pal de paller del programa electoral del partit era la promulgació de la Llei de la Independència per part del Parlament. Ja han presentat la Llei i el proper dimecres el Parlament debatrà les esmenes a la totalitat.

CiU diu que el més intel·ligent que pot fer SI és retirar la Llei de la Independència, què en pensa?

És el més intel·ligent per ells, així no s’han de mullar. La Llei no la retirarem, és una llei ben feta que exposa un procediment per declarar la independència i no la seva declaració immediata. Marca els passos a seguir perquè el Parlament pugui declarar la independència, aquesta és la força de la llei i per això CiU té problemes. Aquesta llei porta ja algunes victòries acumulades: ha passat el tràmit de la Mesa del Parlament amb els vots de CiU, les esmenes a la totalitat només s’han atrevit a presentar-les PSC, PP i Ciutadans, CiU no n’ha presentat i normalment en presenten a tots els projectes dels altres partits. Dimecres vinent es voten les esmenes a la totalitat d’aquests tres grups, encara no es vota la Llei. Si passés aquest tràmit es votaria d’aquí uns mesos. El problema per a CiU és que s’ha de posicionar en relació amb les esmenes de PSC, PP i C’s; és a dir, si estan a favor de discutir-la o volen tombar-la abans de parlar-ne. Però CiU diu que retirem la Llei perquè no s’aprovarà però alhora diuen que no han decidit el sentit del seu vot, i depèn de la seva posició el pas o no de la llei.

Què teniu preparat per recolzar la llei?

A partir de dilluns comencem una acampada al Parc de la Ciutadella i dimecres hi ha una concentració de milers de persones davant del Parlament. A veure què fa CiU.

Quina posició creus que adoptarà CiU?

La Llei de la Independència té possibilitats de tirar endavant. CiU es pot veure forçada a votar en contra de les esmenes a la totalitat i sumar-se a SI i ERC. Ja veurem què passa, ho intentarem i hi posarem molta força i energia.

I si arribem a ser independents quin projecte de país té Solidaritat?

Nosaltres no tenim un model definit. SI és un bloc per declarar la independència perquè això farà que el nostre país vagi millor. El model de país que volem tenir un cop independents és un debat polític a fer entre tots els partits un cop s’hagi assolit la independència. Ara la independència s’ha de plantejar de forma més general per aconseguir que no marxin els diners de l’expoli fiscal i un cop aconseguit debatre quin model de país volem.

Des d’ERC opinen que per aconseguir la independència primer s’han de tenir unes estructures d’estat, com les vegueries, i no pas un model d’ "independència express”.

Esquerra ha demostrat que aquest camí ha fracassat. L’Estat espanyol no permet anar pas a pas. Intentar anar pas a pas cap a la independència és impossible dins l’estat. Si tu intentes fer algun pas cap a la independència Espanya t’ho impedeix. S’ha de negociar amb l’Estat espanyol, i aquest no vol que Catalunya s’independitzi. Per això no hi ha vegueries, per exemple, perquè l’Estat no vol la independència de Catalunya. Com no s’ha vist el corredor del Mediterrani ferroviari o un nou model de finançament. Espanya mai deixarà fer el primer passet cap a l’Estat català, i jo ja els ho he dit molts cops als d’ERC però no em fan cas. Optem per una altra via.

Llavors què proposeu?

Nosaltres ens fixem en la legalitat internacional que diu que si la independència es proclama des del Parlament la comunitat internacional et reconeix l’estatus. Un cop siguem independents ja farem les estructures d’estat necessàries.

La irrupció de SI ha empès CiU cap a l’independentisme per no perdre espai electoral?

Indubtablement. Per exemple, fa dues setmanes CiU va votar a favor d’una declaració nostra on es recollia que el Parlament de Catalunya és on rau la sobirania nacional de Catalunya. Això no ho havia votat mai CiU. Per primer cop es reconeix aquest fet i es va declarar el dret a l’autodeterminació. Ara amb la Llei de la Independència estan incòmodes perquè la seva gent està a favor.

Però alguns dels seus dirigents, com el President Mas, han fet passos endavant votant a la consulta popular.

Si han votat a la consulta per què no voten per allò que els paguem els ciutadans? És a dir, per dir sí a la independència al Parlament. Votar a la consulta és un gest però on s’han d’expressar és al Parlament que és on es decideixen les coses.

I què en pensa de la conversió de Jordi Pujol a l’independentisme?

Perfecte. Hem passat de l’”ara no toca” al “ara sí toca”. De fet el nostre eslogan electoral per a les municipals juga amb això. Al cartell posa “encara no toca? – ara SI”.

Pel que fa la Llei de la Independència hi ha un punt que parla de la creació d’una Assemblea de Representants per declarar la independència de tots els Països Catalans, realment creus que hi ha una realitat nacional més enllà de Catalunya?

Sí, però no té expressió institucional. Nosaltres plantegem una Assemblea de Representants dels Països Catalans formada per regidors, alcaldes i diputats si n’hi ha per estendre la declaració d’independència arreu dels Països Catalans. Ho plantegem en dues etapes. Si Catalunya aconsegueix la independència treballarem en l’Assemblea per estendre-la a la resta dels Països Catalans, però sense imposar res. És cada parlament qui té la decisió.

Però si és difícil declarar la independència a Catalunya, al País Valencià es pot considerar impossible.

És molt difícil. Ara pot semblar utòpic però els temps canvien. Qui et diu que el règim del PP no s’esfondrarà per la corrupció o la crisi econòmica? Ja veurem l’evolució. Si nosaltres creiem en el projecte independentista hem de tenir-lo a punt per si en algun moment el poble vol prendre aquest camí.

 Entrevista realitzada el 7 d'abril de 2mil11 per Albert Sánchez, Dani Fernádez, Patricia Jiménez i Montse Auguets

Reflexions d'un cap de setmana

Ha estat un cap de setmana intens. Amb molts quilòmetres fets, molt cansament i, sobretot, molt bona companyia.
El divendres, com ja comença a ser costum, un cop a Solsona d'un lloc a l'altre, amb el temps just i fent entre dos i cinc minuts tard. Tenia ganes d'arribar a casa, posar-me el pijama i mirar alguna pel·lícula. M'encanta quan planejo coses i al final acabo fent alguna cosa que no hi té res a veure però que m'acaba abduint d'una manera increïble. Canviar una pel·lícula per un cel estrellat no té preu; i canviar el coixí verd que m'acompanya durant les nits cinèfiles per la millor companyia del món és fantàstic. El que havia de ser una nit de divendres tranquil·la s'acaba convertint en una trifulca considerable. 

D'això, no en sóc ben bé conscient fins l'endemà al matí, quan a quarts de set em sona el despertador i encara he de preparar-me la maleta. Sempre que he de fer-la per alguna sortida de pubillatge em fa por deixar-me alguna cosa. Ho reviso un munt de vegades: sabates, mitges, bandes, capa, mantellina... roba de carrer. Hi era tot. ( La matinada següent m'adonaria que el pijama me l'havia descuidat)
El viatge cap a Andorra no es va fer gens pesat. Les retencions que vam trobar a l'entrada del país dels Pirineus ens van regalar algunes anècdotes que costaran d'oblidar.
Un cop vam arribar a Andorra, vaig trobar el retorn d'aquella abraçada que tres dies abans havia enviat cap a Llançà. Com sempre, càlida, afectuosa; no diré que tocava el cel, però si no digues que no tocava de peus a terra, estaria dient una mentida. 

A partir d'aquí, una abraçada rere l'altra. Es troben molt a faltar, sobretot després d'un cap de setmana com el que hem viscut plegats.
Naturlàndia, un tobogan al mig del bosc de gairebé cins quilòmetres i mig. Al capdamunt encara hi havia neu. Després una ronda de cançons mentre ens acompanyava una guitarra.
I és en aquest punt quan arriben les presses. L'habitació de l'hotel sembla una selva. Les maletes obertes i, sinó tot, gairebé tot damunt el llit. El lavabo es colapsa. Amb el temps just som al hall com havíem quedat per anar tots junts cap a l'acte.

Els comiats sempre deixen un gust agredolç a la boca. Agre perquè saps que aquell hereu o pubilla que ha recorregut un trosset d'aquest viatge amb tu, avui acaba el seu trajecte. Dolç perquè t'emportes una persona que per a tu ha estat única. Des del setembre, m'ha estat impossible evitar que se m'humitegin els ulls en aquests moments. Crec que és perquè són moments en què toco de peus a terra i veig que aquest dia també m'arribarà a mi. També hauré d'escriure un discurs de comiat, l'hauré de llegir davant d'un munt d'ulls humitejats i hauré d'entendre que s'acaba una etapa.
Encara falten uns mesos perquè això passi. De moment, seguirem fent camí en aquest món que en diuen pubillatge.

Després de sopar vam sortir de festa tots junts. Quines ganes que en tenia! Darrerament només ens havíem vist a traginers, tres tombs, a la universitat.. ja tocava.
La música sonava molt fort. En aquest moment és quan la joventut i aquelles copes de més ens fan creure que tenim el món als nostres peus, que la vida és un joc i les cartes les tenim nosaltres a les mans. És molt fàcil confondre paraules, sensacions i fets en aquestes circumstàncies. La gràcia, però, recau en què l'endemà gairebé tots actuem com si res hagués passat. Actuem així fins que les fotos que pengem al facebook ens ho

 recorden tot.
No m'agrada fer-me gran. No m'agrada perquè amb el temps s'aprèn a deixar fora de context i de la memòria les coses amb una facilitat gegant, i es perd la màgia de saber compaginar allò que vam fer perquè el cap ens ho manava i allò que vam fer perquè el cor ens hi va empènyer. Quan ens fem grans el cor sempre queda en un segon pla i el cap agafa més protagonisme.

Ahir diumenge, vam estrenar el programa a la ràdio. Cinc minuts abans de començar em van entrar aquelles ganes de treure'm els auriculars i marxar corrents.
Ara ja es pot dir que vam superar la prova de foc i ja esperem amb candeletes el proper diumenge. Aquest cop però, per partida doble: al matí ràdio i a la tarda a veure com els castellers s'enfilen amunt amunt per jugar amb els estels, que, encara tímids estaràn amagats darrere el núvols i el sol.

Aquesta estranya sensació que tinc avui a dins em desconcerta. Una barreja d'il·lusió, prudència, enyor i felicitat que costa molt descriure.

Amb ganes de menjar-me la vida, de somriure i d'aprendre mil coses.

Està sonant Cesk Freixas " ...espero que siguis feliç, que et vagi bé que ho tinguis tot..."

Montse