“Un minut de silenci en lloc de l'espetec de les salves d'honor dels trabucs dels Miquelets. Així s'ha resolt a la Gleva (Osona) la prohibició de la subdelegació del govern espanyol a Barcelona, que ha impedit la participació de trabucaires en un homenatge als catalans assassinats pels borbònics l'any 1714, coneguts popularment com els Màrtirs de la Gleva.
La prohibició s'ha basat en un informe de la Guàrdia Civil que considera que els trabucs, armes d'avantcàrrega segons la denominació tècnica que preveu un permís d'armes específic, només es poden fer servir en festes tradicionals i que aquesta no ho és, ja que és el primer any que es feia.
Òmnium Cultural, l'entitat que organitza aquest homenatge, que també inclou una desfilada de soldats d'època de 1714, ha condemnat la prohibició, i ha demanat que hi hagi una assistència massiva com a resposta. Els organitzadors ja havien a anunciat que no desafiarien la prohibició, ja que els integrants dels Miquelets haurien hagut de pagar una multa.”
Òmnium Cultural, l'entitat que organitza aquest homenatge, que també inclou una desfilada de soldats d'època de 1714, ha condemnat la prohibició, i ha demanat que hi hagi una assistència massiva com a resposta. Els organitzadors ja havien a anunciat que no desafiarien la prohibició, ja que els integrants dels Miquelets haurien hagut de pagar una multa.”
Les notícies sobre els fets de Sant Hipòlit relacionats amb els trabucaires m’han fet emprenyar i bastant. Ahir al matí ho llegia al diari Ara i no me’n sabia avenir. Un dels comentaris que un lector havia fet a l’article deia: “Quan disparem en una festa nosaltres , és un perill i no es pot fer. Quan afusellen ells, és una qüestió de desmemòria històrica” . Llegir això em va fer reflexionar molt. Es veu que ara la nostra nació ha de demanar als de fora què podem considerar tradició i què no. On anirem a parar? Una vegada més ens apreten, i de quina manera!
Fa un any i mig, quan vaig parlar per primer cop amb la gent de la Coordinadora de trabucaires de Catalunya, em van dir: “ Montse, els trabucaires no estem ben vistos. Els fa una por increïble que ens ajuntem dues-centes persones i que, a més, anem amb trabucs”. En un primer moment vaig pensar que potser era una exageració per magnificar el relleu dels trabucaires. De mica en mica, m’he adonat que és una veritat com un temple. En una trobada de trabucaires al Bruc, durant l’esmorzar, es presenta la Guàrdia Civil i comença a demanar permisos d’arma i llicències. A la colla de trabucaires de Castellar de Riu se’ls va prohibir actuar durant l’arribada del patge i dels Reis d’Orient – celebració poc tradicional? Era el primer cop que els tres mags arribaven a aquestes contrades potser? – , i tantíssims casos que hi deuen haver i jo desconec. Cal? Em sembla que no.
Fa un any i mig, quan vaig parlar per primer cop amb la gent de la Coordinadora de trabucaires de Catalunya, em van dir: “ Montse, els trabucaires no estem ben vistos. Els fa una por increïble que ens ajuntem dues-centes persones i que, a més, anem amb trabucs”. En un primer moment vaig pensar que potser era una exageració per magnificar el relleu dels trabucaires. De mica en mica, m’he adonat que és una veritat com un temple. En una trobada de trabucaires al Bruc, durant l’esmorzar, es presenta la Guàrdia Civil i comença a demanar permisos d’arma i llicències. A la colla de trabucaires de Castellar de Riu se’ls va prohibir actuar durant l’arribada del patge i dels Reis d’Orient – celebració poc tradicional? Era el primer cop que els tres mags arribaven a aquestes contrades potser? – , i tantíssims casos que hi deuen haver i jo desconec. Cal? Em sembla que no.
Els trabucaires són conjunts folklòrics que permeten donar més relleu a les festes i tradicions. No són bandes armades que vetllen per uns ideals i que acaten ordres. Els trabucaires duen al darrere molts anys d’història, de gent que ha defensat la terra que havia treballat amb les seves mans. No són conjunts armats per coaccionar ningú. Molts trabucaires se senten catalans, i per això mantenen viva aquesta tradició. No són un col·lectiu incitat a la revolta. Atenent-nos a aquestes citacions, què ens hauria de fer més por?
Ara no tindrem ni potestat per decidir què és una tradició nostra i què no. Hauran de venir uns senyors de fora o d’aquí, als quals els importa ben poc la tradició i la cultura – per no dir gens – i a més, decidiran per nosaltres. Fàstic i repugnació. Són les dues paraules que reflecteixen el sentiment que tot això em provoca. La raó que donen és “ que és el primer any que es feia” i per tant, no es tracta d’una tradició. Llavors, quan es tractarà d’una tradició si mai es pot començar?
Ja fa temps que ens donen pel sac amb la llengua, ara també ho fan amb les tradicions. Ens controlaran aquelles poques coses identitàriesque en aquest estat mancat de lliberats encara ens recorden d’on venim, per què estem així i cap a on volem anar? Últimament em sento més independentista que mai. Sempre havia estat una persona tolerant però l’actualitat política i social em fa canviar la manera de veure les coses.
Un gos si sempre el tens estacat i mai el deixes córrer, per moltes ganes que en tingui; si li vas estrenyent la corda cada vegada més, el dia que aconsegueixi escapar-se possiblement no li veuràs més el pèl.
A la llarga encara els haurem de donar les gràcies per haver-nos tocat tant els nassos. Tant de bo pugui ser així, perquè llavors voldrà dir que tenim un DNI amb nacionalitat catalana. Serà llavors quan podrem decidir lliurement si els nostres trabucaires poden galejar en una celebració o tradició nostra.
Ja fa temps que ens donen pel sac amb la llengua, ara també ho fan amb les tradicions. Ens controlaran aquelles poques coses identitàriesque en aquest estat mancat de lliberats encara ens recorden d’on venim, per què estem així i cap a on volem anar? Últimament em sento més independentista que mai. Sempre havia estat una persona tolerant però l’actualitat política i social em fa canviar la manera de veure les coses.
Un gos si sempre el tens estacat i mai el deixes córrer, per moltes ganes que en tingui; si li vas estrenyent la corda cada vegada més, el dia que aconsegueixi escapar-se possiblement no li veuràs més el pèl.
A la llarga encara els haurem de donar les gràcies per haver-nos tocat tant els nassos. Tant de bo pugui ser així, perquè llavors voldrà dir que tenim un DNI amb nacionalitat catalana. Serà llavors quan podrem decidir lliurement si els nostres trabucaires poden galejar en una celebració o tradició nostra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada