una estrella més

Hi ha moments en què ens adonem que la vida és injusta, i molt.
Quan es té tota una vida per davant sovint som poc conscients dels perills a què ens exposem. No entenem que d'un moment per l'altre tot pot canviar, la felicitat pot esdevenir angoixa i nosaltres esdevenir pols. Ens sembla que el transcurs de la història no seria el mateix sense nosaltres. Ens sentim imprescindibles i realments som petits i insignificants. El temps ajuda als que ens han estimat a aprendre a estar sense nosaltres però mil i un petits records ens fan eternament presents.
L'espècie humana necessitem ensopegar per obrir els ulls i adonar-nos del què tenim al voltant i valorar-ho. Ens capfiquem buscant la felicitat màxima, obsessionant-nos amb tenir més, ser més... estem encegats pensant que no som prou feliços. De tant en tant, malauradament, passa alguna cosa que ens fa obrir els ulls i fa que reaccionem. Aquell set i mig que tant ens amoïnava o aquell missatge que no ens han contestat perden tota la importància i ens adonem que acabem de perdre una peça de les moltes que han format part de la nostra història. I és llavors quan les tardes a les piscines durant els mesos d'estiu de fa una quants anys no ens deixen dormir. La possibilitat de poder haver compartit més anècdotes ens rosega i ens sentim impotents. Tenim la necessitat de cridar que tot plegat és una merda i som incapaços d'estimar allò que tenim com hauríem de fer-ho. Altre cop el mai més ens espanta i ens fa sentir febles.


A partir d'ara, diuen, el cel brillarà d'una manera especial. Hi haurà una estrella més.


Fins sempre!


Està sonant "Tendresa" de Lluis Llach