FIGUERES 2010

Figueres 2010.

Fa una estona que he arribat a casa i ara des de la serenor del silenci em disposo a fer balanç de tot el que he viscut aquest cap de setmana.

L'escalf humà que he rebut per part d'hereus i pubilles d'arreu i els membres organitzadors no té preu. Han fet que em sentís com a casa.
A l'arribar, recordo que estava un xic desorientada vora la taula d'acreditacions. Se'm va atansar l'Aleix i de bracet  va començar a endinsar-me en aquest gran món ( te'n dec una! )
Ahir mentre esperava que em toqués entrar a fer la prova oral vaig tenir la sort de poder conèixer un seguit de persones meravelloses. Totes elles neguitoses, potser conscients del què representava plantar-se davant el jurat uns moments més tard.
Quan em va tocar a mi, vaig deixar els nervis al llarg d'aquelles escales ( que amb els talons mataven). Em vaig asseure i aquelles cares afables em van permetre parlar com ho hagués fet a casa, amb els amics... des d'avui tots ells formen part de la meva família del pubillatge.
Mil gràcies per haver confiat amb mi. Prometo no decebreus.

A la nit el sopar de gala va ser com submergir-se en els pel·lícules que fan el diumenge a la tarda per la tele; una sala gran, plena de gent mudada i una gran festa. La nit d'ahir no té paraules. Si al llarg del dia el meu cervell intentava recordar noms, somriures, mirades, persones sense parar durant la vetllada la cosa es va exagerar. Les paraules de comiat dels títol 09: entranyables. Em sap greu no haver tingut l'oportunitat de compartir més temps de pubillatge amb ells... ens han deixat el llistó tan alt! Ells són la utopia a la qual hem d'aspirar, un exemple a seguir i alhora els nostres amics.
Quan em posava al llit després de la festa, sabia que havia viscut un dia magnífic, però que els moments realment especials encara havien d'arribar.

Descriure aquest matí és realment complicat. No perquè sigui buit de contingut, ni molt menys, sinó perquè quan sents quelcom tan gran i alhora íntim les paraules sempre queden lluny del què realment vols dir. Dient que sóc molt feliç m'hi atanso.
Si m'hagués de quedar amb tres instants màgics de l'acte del matí serien: quan la Júlia m'ha posat la banda,, les moltes abraçades dalt l'escenari i la primera foto dels nou nous títols.

La son comença a apretar i cada vegada em costa més dir el que vull dir...
He tingut la sort de conèixer moltíssima gent encantadora, gent que estima el país, la terra i les nostres tradicions; he tingut la sort de fer molt bons amics.

Ara toca descansar i assumir-ho tot plegat. Tenim un any per gaudir d'aquest regal que ens han fet. Hem d'estar a l'alçada i treballar per aquesta Catalunya que ara més que mai ens necessita.
Jordi, Lorena, Laia, Enric, Míriam, Joan, Clara i Marc, estic convençuda que ens en sortirem!


Sona País petit de Lluis Llach.