RESSENYA DEL LLIBRE EL ÚLTIMO EXPLORADOR DE MANUEL LEGUINECHE

VIATJAR PER TROBAR EL LLOC QUE ET PERTOCA I PER TROBAR-SE UN MATEIX

Al llarg del llibre és possible conèixer com era Wilfred Thesiger partint de les seves influències literàries, dels seus ídols, de quin va ser el seu entorn mentre creixia i es feia home, de com parlava d’ell la gent que el coneixia, de com actuava, etc. Això permet atansar-nos d’una manera molt més profunda a la seva persona, ja que al cap i a la fi si un és com és i actua d’una determinada manera, és perquè al darrere hi ha una sèrie de condicionants, potser fruit del destí, que així ho determinen.

Els primers anys de la vida de qualsevol persona marquen d’una manera especial. L’entorn que t’envolta quan comences a interactuar amb el voltant, el lloc on per primer cop vas amb bicicleta, on corres sense parar les llargues tardes d’estiu… t’aporten un caliu i una protecció que difícilment trobaràs en cap altre lloc. Això és el que li va passar a l’explorador; va enamorar-se del lloc on va passar la seva infància, i després, un cop a Londres, es sentia buit i li faltava quelcom.

La manera que Thesiger va trobar per compensar aquesta buidor que l’omplia era viatjar. Recórrer tots aquells paratges tant o més solitaris que ell, aquells indrets on havia estat de petit, a fi de trobar el lloc que li pertocava en aquest món. Definia l’art de viatjar com “ una combinación del descubrimiento, la exaltación de la historia, las resonancias poéticas y el gusto por la aventura”. En les seves aventures buscava recuperar aquells anhels que tenia quan encara era un nen: explorar, descobrir…

En els seus viatges cercava aquella espurna que l’omplia com a persona. Intentava descobrir qui era ell, com era i quins eren els seus límits. Per aquest motiu estava molt atent a qualsevol detall; atès que la més petita de les insignificàncies podia marcar un gran salt cap a la meta per aconseguir el que volia o bé un gran salt cap al fracàs. El següent fragment n’és un exemple: “Lo ha previsto todo, los giros idiomáticos, la forma de moverse, los gestos y entonaciones en la oración. Hasta la forma de hacer sus necesidades. Sabe muy bien que su vida. depende de la atención al detalle”.

Tot i ser un intrèpid viatger, potser fins i tot modern als seus temps, tenia alguns prejudicis i conceptes clarament conservadors que van influir en la seva trajectòria. El masclisme de l’època impregnava els seus pensaments, creia que “ la mujer le estorba. Cree que es la puerta del infierno”. Aquesta visió del gènere femení la trobo xocant en un individu de les seves característiques. Una persona capaç de conviure durant llargs períodes amb cultures totalments diferents, de “ser camaleó” i adaptar-se  fàcilment a qualsevol situació per sobreviure, algú capaç d’estimar-se tan aquell món que no és el seu, com pot creure que la dona està un esglaó per sota i carregar-la de connotacions més aviat negatives? No ho entenc. Una de les moltes paradoxes de la vida. Qui sap si  per això, després de llargues estades a terres foranes gaudia dels privilegis de la societat occidental “ Después de estos largos e intensivos períodos de abstinencia y austeridad, de vida espartana, volvía con gusto a las delicias de la mesa, a las fiestas sociales…” Potser “jugar a fer d’explorador” quan tens la vida solucionada era la única opció que tenia per trobar la felicitat, que segons ell, emmanava enmig les dunes del desert i paratges gairbé verges de la natura.

Cap al final de la seva vida, en Wilfred va sentir-se enormement decebut en adonar-se que les tribus havien anat perdent aquella màgia i essència que a ell l’havia captivat uns anys enrere. Vivien més còmodament i d’una manera menys ancestral “Las tribus han perdido lo que les sustenta, la magia. Les han entregado consumidores para que se conviertan en dóciles consumidores.”

Wilfred Thesiger, un romàntic perdut que viatjava per trobar-se… no sé si al final ho va aconseguir; crec que no. Quan al moment d’anar-te’n  vora teu no hi ha res més que record de molt enrere és que la teva vida ha quedat molt lluny d’on ets ara. Els teus instints, somnis, desitjos, ganes de viure han deixat de ser tevés, o més ben dit, van deixar de ser-ho ja fa un temps.

Després d’haver intentat fer una ressenya mínimament descent sobre el llibre, plena d’originalitat i crítica alhora, em disposo a confegir quatre ralles més explicant perquè m’identifico amb en Wilfred.

Moltes vegades havia tingut la sensació de que pertanyia a un entorn que no era el meu. Mirava el meu voltant i la gent que hi trobava tenia uns interessos molt diferents als meus. Intentava crear-me la meva pròpia bombolla i omplir-la d’aquelles coses i persones que feien que tot tingués sentit. En Wilfred trobava sentit a la seva existència enmig de dunes, selves i tribus. Jo ho feia enmig de poemes, cançons del Bruce Springsteen i alguns projectes. Dos romàntics perduts en la immensitat del cosmos. A partir d’aquí però, un punt i apart. Mentre en Wilfred es dedicava a caminar intentant buscar el seu passat en el present i futur; jo intento obrir-me nous horitzons, projectes i somnis. Perquè quan m’arribi l’hora no vull anar-me’n sabent que no he complert l’objectiu més important de la vida de qualsevol persona: ser feliç; i molt menys no haver-ho fet per estar lligada a un passat on no sabia encara cap on volia caminar.