Pastorets 2010

La d'avui, com molt bé ha dit el Ramon, anava per tu Lluquet 


M'agrada el Nadal faig petons i regals,
els carrers i els balcons plens de llums i colors.
M'agrada el Nadal un pessebre com cal,
Pastorets i torrons i cançons vora els foc.
Quan miro la nit veig el vidre entelat,Escric amb el dit Bon Nadal i un desig.
Vull un tall de torró pel pastor Rovelló
I carbó dins un sac pel dimoni escuat.
Vull un somni de neu per baixar amb un trineu.Poder veure el rei blanc fent de mag un instant.
M'agrada el Nadal faig petons i regals,els carrers i els balcons plens de llums i colors.M'agrada el Nadal un pessebre com cal,Pastorets i torrons i cançons vora els foc.Quan miro la nit veig el vidre entelat,Escric amb el dit Bon Nadal i un desig.
Vull pujar dalt del cel per fer surf amb l'estel,Fins l'estrella d'Orient que s'apaga i s'encén.Vull que em donis cançons i un sac ple de petonsI un dibuix d'aquest món sense mals ni canons.


Montse

Bon Nadal iaia

Aquest migdia quan ens asseurem a taula, serà la tercera vegada que ho fem sense tu. Com passa el temps... Ningú dirà res però tots ens recordarem de tu. Sempre seies entre la meva mare i la padrina, amb la teva cadira. Des que te'n vas anar ningú hi ha segut. És la teva cadira i seguirà sent-ho. Arribaré a casa i entraré al menjador, ja no seràs al sofà asseguda al cantó esquerre demanant-li al iaio que canviï de canal. Aniré cap a la teva habitació i tampoc hi seràs. Ara, la Núria hi té les seves coses perquè li estan canviant l'habitació. T'agradaria tant veure com ha quedat. T'agradaria veure com ens fem grans. M'agradaria que fossis aquí encara; els divendres quan arribaria series la primera persona que aniria a veure. Ja sé que fa gairebé tres anys, però et trobo a faltar tant! T'havia explicat coses que només tu i jo sabíem. Iaia, hi ha una cosa que no acabo d'entendre, per què no vas voler que m'expliquessin què et passava? Aquella setmana jo estava fora fent un curs i perdent aquells últims instants que podia passar vora teu. La mama va fer el què li vas demanar, no em va dir res fins que vaig acabar i a mi em va caure el món a sobre. Els remordiments encara em roseguen ara. Sempre que surto de casa miro cap a la finestra de la teva habitació. Baixada. El dia següent. També baixada. I així un dia radere l'altre. M'agradaria poder passar alguna tarda d'aquestes vacances ensenyant-me fotos. Entre foto i foto explicar-te la llarga història que hi ha al darrere. Segurament em demanaries alguna vegada si algun d'aquells nois que surt a la foto és el meu xicot. Sempre ho feies. 

Espero que estiguis molt bé allà on siguis i que pensis una miqueta amb nosaltres. Segur que ho fas, no en tinc cap dubte. Aquí estem bé, no pateixis per nosaltres. Tenim els nostres alts i baixos però anem tirant. La padrina segueix donant la vida per tots nosaltres, el iaio seguiex donant savis consells quan toquen. El tiet Pep segueix amb el seu sentit de l'humor i la Núria cada dia se li assebla més. La tieta segueix com sempre, crec que mai deixarà de sorprendre'm. La mama va enfeinada fins dalt, suposo que així no em troba tant a faltar, i el papa segueix buscant refugi dibuixant i escrivint, però tot i així és feliç, ho sé. Jo, no sé què 

dir-te, estic bé, em cuiden moltíssim, no pateixis.

Et trobo a faltar molt iaia.

Una abraçada enormement gran i un petó ben fort.

Ah, me'n descuidava, Bon Nadal!

T'estimo

Montse

Fer balanç

D'aquí una estona començaré a fer la maleta. Hi hauré d'anar posant tot aquell munt de coses que durant aquests tres mesos he baixat aquí al pis i que necessitaré durant els propers dies a Solsona. Tinc ganes d'arribar a casa i saber que al cap de poc no he de tornar a fer la maleta.

Crec que també toca fer balanç, pensar en totes aquelles coses que s'han incorporat de nou a la meva vida i amb aquelles que, voluntàriament o no, he deixat enrere. Aquests tres mesos no he escrit tant com m'hauria agradat fer-ho; he llegit bastant més del què em pensava, però no pas els meus llibres; he conegut moltíssima gent nova, he après a valorar la feina que la mare fa a casa... la meva vida ha canviat molt. De tot plegat em quedo amb la gent que he conegut. Per primera vegada en molt de temps he sentit que estava amb gent bastant semblant a mi. Sempre m'havia sentit, no sé, desplaçada tampoc és la paraula, podria dir que no acabava d'encaixar amb el meu grup. Tots ells s'avenien a la perfecció, i jo, sense saber per què, queia bé a tothom i no acabava d'encaixar del tot amb ningú. Potser d'aquí quatre dies quan algú de la colla es passsi pel meu blog, cosa que dubto molt, m'hauré d'empassar aquestes paraules. En aquest moment és el que penso i tinc la necessitat d'escriure-ho. Aprendre a conviure amb tres persones més és divertit. Intentar que encaixin les manies de cadascú costa, però té la seva gràcia.Amb les companyes de pis he establert uns vincles increïbles, es fan apreciar. Embruten mitja cuina per fer-se el berenar, no es recorden de baixar les escombraries, et fan soroll quan vols dormir, et tiren draps de cuina d'una banda a l'altra, et monten festes erasmus al pis... L'ambient m'agrada.
De la gent de la universitat només puc dir-ne que són genials. Som tan iguals i tan diferents a la vegada! Trobar-los a ells ha estat una gran sort.

El pubillatge ha estat un element clau. Aquell dissabte 25 de setembre quan anava cap a Figueres no m'imaginava de cap de les maneres que em canviaria tan la vida. Es fan estimar tant que cada cap de setmana tens necessitat d'agafar el cotxe i fer els quilòmetres que calguin per veure'ls. De cadascú d'ells n'he après alguna cosa. És veritat que fa poc que ens coneixem, però quan els he necessitat en aquestes últimes setmanes no m'han fallat. M'agradaria poder dir el mateix d'altres "amics". La vida consisteix en anar passant pàgina i suposo que en les vides d'alguns d'ells formo part d'aquella pàgina que van passar al setembre quan van començar aquesta nova etapa. Jo no sé perquè però tinc la mania de seguir escrivint i alhora anar rellegint les pàgines del darrere perquè no m'oblido de tots aquells que en formen part. Espero fer-me gran d'una vegada i aprendre a que aquestes coses no m'afectin tant.

Demà arribaré a Solsona, me n'aniré a entrenar i després a la pre-estrena dels pastorets. Necessito sortir de casa una tarda per anar enlloc i arribar al vespre tenint la sensació de que he aprofitat el temps. Tinc ganes de fer aquell munt de cafès que han quedat pendents des del setembre. Tinc ganes de llevar-me i fer el que em vingui de gust.  

Montse

Està sonant "queda't amb mi"

12 de Desembre de 2010

Diumenge passat vaig fer els 18 anys. Semblava que aquest dotze de desembre no hagués d'arribar mai. Poder entrar legalment als llocs, poder-te treure el carnet de conduir... la majoria d'edat. Un dels missatges que vaig rebre al mòbil per felcitar-me deia que la majoria d'edat és una línia establerta que serveix per dir qui és prou responsable per respondre dels seus actes i qui no. Tinc la sensació que sóc igual de cap-verd ara que fa cinc dies, però bé, legalment sóc major d'edat. El facebook era un seguit d'actualitzacions i de gent felicitant-me. Persones que coneixes de vista o d'un simple hola i adéu es desviuen felicitant-te com si fossin amics teus íntims. Gent que esperava que em felicitessin, perquè per a mi era especial, ni tan sols van recordar-se'n. Les obligacions de la universitat, els exàmens i la feina els absorveixen ; o això diuen. Penso que és una excusa. Quan algú t'importa de debò hi penses, busques dos minuts per enviar-li un missatge o per trucar-lo. Hi ha gent que diumenge no em va dir res i el pròxim cop que me'ls trobi se'm menjaran a petons i voldran ser els amics més "guais" que pugui tenir. D'altres, han complert com sempre, sort que encara n'hi ha uns quants que entenen l'amistat. El que m'ha sorprès gratament és aquell munt de gent que vaig conèixer el setembre a Figueres, s'estan portant tan bé amb mi... diumenge passat m'ho van demostrar una vegada més. I com no, els meus companys de viatge, el Ramon i el Pere, van estar al meu costat aquest dia tan especial. Fer el llibre ens va unir d'una manera tan bèstia.. qui m'havia de dir uns anys enrere que el Satanàs dels pastorets a qui tant admirava i un simple pecat capital, jo, arribaríem a ser tan amics. El mateix passa amb el Ramon, el primer cop que em va fer classe tampoc m'ho hagués imaginat mai que acabaria sent una peça clau. 

Poder-me vestir de pubilla i tenir una acte a Solsona el dia que feia els divuit va ser un regal magnífic. Els gegants, la Patinfanjàs, sortir amb la Corporació Municipal, passacarrers... des del setembre que ho vivia això.

Tornant-me a llegir tot això que he escrit m'adono que no té ni cap ni peus. Els 18 anys en són el fil conductor; la resta, el què m'ha anat passant pel cap aquest capvespre asseguda a la butaca vora la llar de foc de casa. Necessitava tornar a Solsona.

Montse

UN GRAN MESTRE

L'espectacle que ahir a la nit va oferir el Barça és increïble. A qualsevol persona que li agradi el bon futbol segur que va gaudir d'allò més.
Avui les portades dels diaris esportius feien esment del resultat i de les declaracions dels entrenadors després del partit. Guardiola, seguint fidel al seu bon fer, dedicava la victòria a Cruyff i a Reixach, i deia que la victòria aconseguida era la continuació d'una filosofia que ells dos havien començat. Humilitat, humilitat i més humilitat. 
Per altra banda, Mourinho deia que era fàcil digerir la derrota perquè el Barça havia jugat molt bé i que quan et feien cinc gols no calia plorar. Estic convençuda que ni ell s'ho creu. Que l'etern rival te'n clavi cinc en un partit on no has pogut ni jugar a futbol i la superioritat de l'altre ha estat aplastant ha de coure i molt. Però bé, ja se sap que Mourinho és un geni del teatre i de dir allò que ni ell es creu. Potser hauria de plantejar-se la seva vocació professional vertadera... i més tenint en compte que té deu pallassos teatreros a disposició ( el Casillas és l'únic que se'n salva), podria ser un bon inici per a una companyia de teatre amateur, no?
El Madrid té bons jugadors a la seva plantilla. Negar-ho seria un error. El problema és que té un conjunt d'estrelles individuals que a l'hora de jugar en equip i cedir el protagonisme als altres no ho saben fer. El Barça és tot el contrari. Té bons jugadors i entenen què significa jugar en equip, van tots a la una. Quan Cristiano marca un gol automàticament es posa a córrer com un boig amb els braços oberts picant-se al pit i esperan que el públic l'aclami. Rarament el veurem abraçar-se amb els seus companys d'equip. Quan un jugador del Barça fa gol, sigui qui sigui corren a abraçar-se tots plegats.
Aconseguir que una plantilla formada per gent tan jove vagi a l'unison és obra d'un gran geni que es diu Pep Guardiola. Entrenador, psicòleg i amic; així podríem descriure en Pep. Ha aconseguit inculcar uns valors tan humans als seus jugadors que tot i sabent que són el millor equip del món segueixen treballant cada dia per aconseguir ser una mica millors. Treballen amb constància, dedicació, esforç i brolla humilitat per totes bandes. En Pep els coneix perfectament i sap què li convé a cada un d'ells. Això té un mèrit increïble. Des de fa quatre anys estic a l'equip tècnic del meu club de patinatge i aconseguir conèixer tan bé els teus esportistes costa i molt. Saber què els has de dir en cada moment i com fer-ho no és gens senzill. Per moltes classes de pedagogia que facis en els cursos de tècnic, cada persona és diferent i has d'anar traient-te de la màniga allò que et resultarà més adequat i eficaç.
La manera en què els jugadors aprecien Guardiola tamé es va fer evident ahir a la nit quan Ronaldo va etzibar-li una empenta. Iniesta immediatament estava plantant cara al maleducat portuguès, Valdés va atansar-se allà per encarar-s'hi d'una manera menys pacífica i molts altres jugadors blaugranes van anar a defensar-lo. Guardiola és un més de l'equip.


Un equip que guanya i perd amb humilitat. Un equip de gent molt jove que toca de peus a terra en tot moment. Un equip que sempre aspira a més. Un equip que no falla. Un equip de persones. I tot això sota les instruccions d'un gran mestre que es diu Pep Guardiola.

GRÀCIES PEP!

Eleccions 2010

TV3 està fent públics els resultats dels sondejos. Aquests donen la victòria a Convergència, un gran retrocés al PSC i situen el PPC com a tercera força més votada.
Es deia que la baixa participació o abtenció de vot seria un fet clau en aquestes eleccions. Al final, la participació ha rondat el 61% i ha estat més elevada que en les darreres .
A la gent ens encanta queixar-nos i criticar les accions del govern, però quan tenim l'oportunitat de votar i fer quelcom per canviar-ho, per què no ho fem? Trobo patètic que parlar del 60% de participació en unes eleccions es pugui considerar un èxit. Si la democràcia atorga el poder al poble i nosaltres no som capaços d'exercir-lo quin sentit té tot plegat? Ens encanta parlar de drets sense tenir en compte que cada dret comporta un deure.
No he pogut votar jo, em falten dues setmanes per tenir els divuit encara. Si hagués tingut la oportunitat de fer-ho possiblement m'hauria costat molt decidir-me. Em considero catalanista i  no hi hauria cap altra cosa que em fes més il·lusió que poder veure la meva terra, que és Catalunya, lliure i independent. Em sap molt greu la manera en què el tema de la independència ha omplert la boca dels candidats, per bé o per no tan bé, al llarg de tota la campanya. No s'adonen que no només és una paraula que poden utilitzar per bé i per alt? No són conscients que al darrere hi ha un sentiment de pertinença i d'estimació cap a una llengua, una cultura i un llegat històric?

Alguns no s'adonen que no ens poden obligar a ser allò que no volem; no pas per voler dur la contrària sinó perquè no ens en sentim. Per molt que vulgui no em puc sentir espanyola. Legalment ho sóc, però no me'n sento, ni crec que me'n pugui arribar a sentir mai.
D'altres s'omplen al boca parlant d'un independentisme radical, i aquesta no és la solució. Hem de lluitar per aconseguir una Catalunya lliure on hi capigui tothom qui en vulgui formar part. No podem oblidar-nos de que hi ha molts catalans que se senten bé a Espanya i aquesta solució només empitjoraria les coses.
N'hi ha que deuen haver oblidat allò de " la unió fa la força". Si volem arribar a ser una terra lliure les fragmentacions i picabaralles internes no fan res més que debilitar-nos. Hem de fer pinya per poder arribar ben amunt, si hi ha alguna cosa que ens identifica als catalans és aquesta. Fem-ne ús!
Hi ha partits que basen la seva campanya en ridicularitzar l'adversari i remarcar les seves febleses. Quan algú per fer-se valdre ha de recórrer a blasfemar de l'altre és que potser ni ell creu en les seves possibilitats, si és que en té alguna.


Un cop s'hagi acabat l'escrutini possiblement Mas serà el nou president. Potser algú es farà baixar els pantalons per poder manar, no ho sé. Potser seguiran esbarallant-se tots plegats durant quatre anys més, seguiran fent-se retrets, els partits independentistes seguiran fragmentant-se, seguirem acceptant promeses que venen de Madrid i que mai acaben sent veritat, ens seguiran ofegant amb escàndols de corrupció i de mala gestió d'aquests darrers quatre anys,... 


Catalunya no es mereix res d'això.

ARA MATEIX

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

DIUMENGE TENIM LA POSSIBILITAT D'ESCOLLIR CAP ON VOLEM ANAR. PODEM POSAR RUMB A LA NOSTRA ÍTACA PARTICULAR CAMÍ DE LA LLIBERTAT.

http://www.youtube.com/watch?v=j3o4ckCrEnA

" MENYS ÉS MÉS "

PERE CUADRENCH I TRIPIANA

Va néixer el dia de Sant Jordi de l’any 1984.

Ocupa el càrrer de Macip Major de l’Agrupació de Geganters de la Ciutat de Solsona des del 2004 i està estretament vinculat amb moltes entitats solsonines. 

El setembre passat va publicar el llibre “ Homes de Terra i Foc : els Trabucaires de Solsona” del qual n’era coautor.

El Pere amb l'àliga de Solsona (2008)

·         Estudis :Arquitectura

·         Principals afeccions : vinculades amb l’art: literatura, cinema, escriptura, pintura i  la música

·         Un llibre: El Codi da Vinci

·         Una pel·lícula: qualsevol de la saga Indiana Jones

·         Una cançó : A la Cabana del Vinyet de Roger Mas

·         Menjar preferit: sushi

·         Una virtut: la il·lusió

·         Una cosa que t’agradaria canviar: em capfico massa, molt pensatiu

·         Un lloc del món on t’agradaria viure: Nova York

·         Un somni: viure als Estats Units

·         Un viatge:  Xina

·         Un moment que t’hagi marcat d’una manera especial: el dia que em van regalar el meu primer saxo

·         Un racó de Solsona: el racó del carrer de les Campanes i el Claustre de la Catedral.

·         Citació cèlebre:
 “Odio la realitat però és l’únic lloc on et donaran un bistec per dinar” Woody Allen

“Menys és més” Mies Van der Rohe

Quins motius et van dur a ocupar el càrrec de Macip Major?

Va ser bastant casual. El Macip d’aleshores deixava el càrrec i jo feia dos anys que estava a la junta quan se’m va plantejar l’oportunitat . Era molt jove, tenia vint anys. Es van reunir una sèrie de casualitats, que van fer idoni que m’ho plantegés. Es pot dir que va ser fruit de la casualitat.

L’experiència de ser Macip què t’ha aportat personalment fins al dia d’avui?

El que valoro més és que m’ha permès entrar en contacte amb molta gent de diferents àmbits, gent de llocs de molta responsabilitat: alcaldes, administradors eclesiàstics, entitats de Solsona, geganters… Intentes escoltar-los a tots i trobar la resposta als reptes que et plantegen.

Què creus que té el folklore solsoní que el fa diferent?

A Solsona ens el creiem, és autèntic i genuí; no és artificiós. Moltes localitats presumeixen de tenir un vast folklore, cosa que està molt bé; però aquí sempre ha existit i això es nota en la manera de fer, la bellesa de la posada en escena, les figures, la música, la història, els geganters…

Si et fessin escollir un element del folklore solsoní amb quin et quedaries?

Amb el Gegant Vell i el Drac. El gegant és el que ha anat conservant la seva fisonomia, és un solsoní de 300 anys. Si tiréssim tres cents anys enrere i li demanéssim a un nen com era, segurament ens el descriuria d’una manera molt igual a com és ara.
El drac és una peça original de 1692 i té un valor incalculable. Artísticament és una obra culta i d’alt refinament ja que en aquells temps els elements folklòrics eren fets per la classe popular i el nostre drac va ser fet a Solsona per els artesans.  Per això s’hi va aplicar un art més culte.

Un grup de joves d’aquí Solsona està impulsant una colla castellera. Creus que té futur?

A Solsona hi ha molt dinamisme i molta riquesa d’activitats. És una ciutat amb un nombre d’habitants modest i això fa que les activitats noves necessitin un treball al darrere i molt d’esforç.
Al ser una tradició popular no arrelada aquí els seus impulsors hauràn de treballar molt per tirar-la endavant, i més els castells perquè és necessita molta gent. 

Què creus que té el tarannà de la gent de Solsona que els fa diferents?

La gent d’aquí Solsona crec que és molt autosuficient. Som gent, perquè m’hi incloc, que ens hem hagut d’espavilar molt. Això ha fet que l’ intercanvi amb d’altra gent i altres zones sigui escàs. Aquest fet té coses positives i negatives, com tot. Per això costa tan que una idea nova qualli, que s’oxigeni la ideologia o manera de fer. Les relacions socials són bastant conservadores.

  

 El jovent de la ciutat s’implica d’una manera activa en els activitats que s’organitzen?

La gent jove de Solsona històricament ha encapçalat alguns tipus de protestes sobretot relacionades amb el tema de l’oci nocturn. El problema és que molts cops a l’hora d’asseure’s a una taula no tenen la mateixa iniciativa. S’implica en coses molt concretes: Carnaval, Festa Major i altres fets molt puntuals.
La gent no és més o menys implicada que en altres llocs, perquè n’hi ha on la participació és escassa. El fet que la nostra generació no hem hagut de lluitar per aconseguir segons quins drets ens ha fet tornar còmodes en aquest aspecte.

 La gent que ha viscut tota la vida a Solsona d’una manera o altra han mantingut una relació amb el Claustre. Què és el Claustre avui en dia?

El Claustre ha sobrepassat la dimensió estrictament religiosa per a ser popular i cívica sense deixar de banda la religió. A través de la Vint-i-Quatrena representa un moviment de dinamització de tot el que fa referència a la Mare de Déu, la Festa Major… Molts solsonins tenen una gran estima a la Mare de Déu sense sentir-se cristians.

L’any 2006 es va celebrar el 50è aniversari de la Coronació de la Mare de Déu del Claustre. Aquest fet va marcar molts solsonins. Com ho vas viure tu?

Va ser una festa que va marcar molt. Va sorprendre a tothom el fet que l’any 2006 tota una ciutat es bolqués a celebrar una festivitat com aquesta. Hi van haver molts moments que em van sorprendre i em van causar una emoció especial: la sortida del temple, l’entrada al temple, el ball de l’àliga final… Considero que ha estat el fet més multitudinari en quantitat i qualitat que hi ha hagut a Solsona. No únicament ens movia un sentit religiós, sinó un sentiment de pertinència i d’estima cap al Claustre.

Sovint ens agrada posar-nos en boca la pregunta: Carnaval o Festa Major? Amb quina de les dues opcions et quedaries i per què?

 Amb les dues. Què més bonic que tenir aquesta cara i aquesta creu en una mateixa ciutat? Això és un signe de salut cultural immens. És fantàstic poder gaudir d’una festa majestuosa, simbòlica, i a l’ hivern del seu antònim. Aquesta oposició diametral fa que les dues siguin més boniques.

Pocs dies abans que el papa Benet XVI visités Barcelona va ser escollit Xavier Novell com a nou bisbe de la ciutat. Es va sorprendre el nou relleu?

M’esperava una continuïtat respecte el pontificat del bisbe Traserras. Ara bé, el sorprenent és que la continuïtat vingui de la seva mà dreta, la persona que ha estat més vinculada al seu mandat. Tenim el bisbe més jove d’Espanya que també és prelat de la diòcesi. Jo crec que les diòcesis haurien d’estar encapçalades per gent de la terra. Cal donar-li un vot de confiança.

Què n’opines de l’enorme despesa que va suposar la visita del papa a Barcelona?

Parlar d’això és populista. Són xifres que es donen al ciutadà per fer bullir l’olla. Quan ve qualsevol altre cap d’estat també es fa una important despesa; amb una peculiaritat, que la del papa va generar ingressos.

Fa relativament poc la polèmica relacionada amb la “llei antitaurina” estava en boca de tothom. Què et sembla que s’hagin prohibit els toros?

 Ha estat una mesura totalment populista. Que prohibeixin les “corrides” i que es protegeixin els correbous és totalment incoherent.No és una mesura animalista. S’haurien de posar en judici els dues festes. Les mesures adoptades  són el resultat dels tripijocs de la política catalana que no afavoreixen gens la seva imatge.

 A finals d’aquest mes hi ha convocades les eleccions autonòmiques. Creus que el resultat afavorirà els catalans?

 Pel que diuen els sondejos hi haurà una abstenció elevada. Unes eleccions on el partit guanyador és l’abstenció difícilment afavoriran els catalans. Aquí a Catalunya tenim una tradició de fragmentació de les idees que ens és contraproduent. Hi ah molts partits diferents i entre ells només es diferencien petits matisos.

 Quin és l’estat de salut del nacionalisme català?

Penso que el nacionalisme català, el catalanisme, avui dia no té representants polítics. Llavors, és molt difícil que la gent que se senti catalanista perquè es veuen mancats de lideratge. L’ideari catalanista està massa fragmentat en diferents partits.

La independència de Catalunya la veus com una utopia o com una possibilitat?

Hi ha moltes prioritats abans. Això és voler començar la casa per la teulada. No crec que hi hagi un quòrum suficient d’independentistes. Hauria de ser una cosa unànime. Evidentment crec en Catalunya i amb la Nació Catalana, però les relacions actuals passen per un estat que no tenim i hi ha molts catalans que se senten còmodes a Espanya. Tot i això la independència com a fita de futur i horitzó ha de ser-hi sempre.

 El col·lectiu polític català i espanyol està caricaturitzat a la sàtira televisiva Polònia. Consideres que és adequat que es faci un programa d’aquestes característiques?

Com a personatges públics que són la gent té dret a fer crítica i sàtira.
Crec que Polònia s’ha infantilitzat molt. Ha deixat de banda l’ humor intel·ligent i la sàtira punxent per una mofa fàcil.

Entrant en l’ àmbit dels mitjans de comunicació; per quina de les dues emissores de ràdio catalanes capdavanteres et decantes?

 Són dues opcions catalanes de ràdio de molta qualitat les dues. Jo escolto “Els Matins” però també considero el Basté un professional molt bo.

 Què et sembla la manipulació de la informació que fan els mitjans de comunicació?

És evident que els mitjans reben una noticia i l’han de transformar en un producte. Llavors el ciutadà és lliure de criteri per creure-s’ho o consumir-ho. Actualment és una eina més de consum.

Durant els mesos de setembre i octubre els miners atrapats a Xile ocupaven portades i notícies als diaris d’arreu del món. Et sembla adequat el tractament del tema que van fer els mitjans?

 La catàstrofe de Xile va acabar sent una gran fita per aquell país. No va haver-hi cap víctima i van poder presumir de tenir una tecnologia puntera. Va ser un conte amb final feliç. Els periodistes, com sempre, necessiten inventar-se un entorn, buscar els punts més excèntrics per crear un producte i vendre’l. A partir d’aquí  la gent és lliure de comprar-lo o no.

 Darrerament ha aparegut un fenomen mediàtic anomenat “ Belén Esteban”, què me’n dius?

Hi ha una cadena, que és la italiana, que ha creat un producte. Ha rescatat aquest personatge que havia estat vinculat amb un torero i que ningú sap perquè és famosa. Ho han sabut orientar de tal manera que la Belén Esteban dóna resposta o consol a un sector important de la societat Espanyola. Enlloc de criticar s’hauria d’estudiar el perquè d’aquesta situació realment preocupant.

Solsona  12 de novembre de 2mil10

Voldria donar les gràcies al Pere per haver-me dedicat una estona per respondre aquestes preguntes perquè sé que la seva agenda està molt plena.

Gràcies amic! 

#il·lusió#

Peralada: increïble

Va ser un cap de setmana cansat, però va valdre molt molt la pena.
- la" ballena azul" que ja no existeix
- consells per no marcar en els controls d'alcoholèmia
- cops de cap al cotxe
- visita guiada per Peralada: magnífica! quin lloc tan preciós!

Vigents i Candidats de Peralada

- sopar amb tots els vigents

 Hereu Barcelonines i Pubilla Lleidatanes 2010

Titolins'10 i pubilla de l'ALt EMpordà 2010









- fotos i més fotos

 Maresme, Barcelonines i Lleidatanes 2010 (a dalt)


Barcelonines i Lleidatanes 2010

Amb l'Aitor, Hereu de Tordera 2010





- entrada de totes les pubilles que hi havia hagut al poble
- presentació dels candidats
- votació del jurat
- ball amb músiques de festa major
- entrada d'hereus i pubilles vigents
- veredicte i discursos
- el bateria guapo
- discoteca pija del casino

- xafarderies al lavabo
- martini amb llimona
- al casino no hi ha bingo
- xerrada a l'aire lliure a les 6 del matí
- pijama del dimoni de tasmània i pijama d'elefant
- matalàs inflable que perd vent
- 2 i 2 i 2 ... 5! :D
- alarma d'un mòbil que ningú sap parar
- esmorzar
- Peralada- Manresa-Solsona


La propera: Avià!

Gràcies per regalar-me moments tan especials.Us estimo moltíssim.

RESSENYA DEL LLIBRE LOS CÍNICOS NO SIRVEN PARA ESTE OFICIO.

SÓN ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ ELS QUE CREEN LA HISTÒRIA
“ El desafío no era sólo entender qué estaba pasando…, sino cómo contarlo…” . Aquesta frase mostra perfectament el repte, potser utòpic, al qual tot periodista ha d’aspirar. Els professionals de la comunicació haurien de tenir present que la manera com es diuen les coses és tan o més important que allò que es diu. Alhora, també cal entendre els aconteixements i informacions que s’han d’explicar perquè sinó la tasca comunicativa es dificulta enormement i deixa de ser eficaç.
El paràgraf anterior comença amb una cita de Ryszard Kapuscinski; periodista, escriptor, historiador, assagista i poeta d’origen polac que va nèixer a principis de la dècada dels trenta del segle passat i va morir l’any 2007. Al llarg de la seva trajectòria professional va treballar en diaris de gran renom com el Time o The New York Times. Va publicar diversos llibres relacionats amb la seva experiència com a periodista i reflexions sobre fets d’actualitat. Alguna de les seves frases més cèlebres com “ para ser periodista hay que ser buena persona” trontollen avui en dia degut a la polèmica que hi ha davant les possibles evidències de que manipulava entrevistes i continguts informatius; allò que se’n diu no predicar amb l’exemple.
L’obra “ Los cínicos no sirven para este oficio” consta de tres entrevistes que tracten aspectes molts diferents. En la primera s’explica quines qualitats ha de tenir un bon periodista i com ha d’exercir la seva tasca. El conjunt de valors que intenta transmetre Kapuscinski es reflecteixen amb gran claredat en la màxima de Baden Powell: “intenta deixar el món un mica millor de com l'has trobat”. La feina de tots els periodistes és donar a conèixer allò que està passant amb la finalitat que aquest discurs informatiu arribi a la gent, l’interioritzi i pugui fer quelcom per canviar la realitat que els envolta.Els periodistes són qui han de donar veu a aquells col·lectius que per culpa dels rols socials no en tenen. Són uns historiadors del present malalts de romanticisme que creuen que amb la seva feina poden contribuir a canviar el món.
La segona entrevista és la més feixuga; la temàtica de caire polític absorveix l’essència periodística i la fa menys atractiva.
La darrera parla amb més detall de l’experiència personal del periodista i de l’opinió que tenia de certs temes d’actualitat. Pel que es diu era una persona que es fixava molt en els detalls, de manera que “en sus relatos se encuentran los sabores, el aliento que respira tras las palabras, el miedo, el cansancio, la vejez, el recuerdo de una madre” segons descrivia una persona que l’entrevistava. Un bon periodista ha de ser observador, ha de tenir cura dels petits detalls i ha de ser un bon escriptor. Amb les seves paraules ha de ser capaç de transmetre’ns allò que es proposi, ha de tenir a mà la màgia de la paraula.
A mitja entrevista hi surt la següent frase “son los medios de comunicación los que crean la historia”.Un fet tan remarcable com aquest està tan arrelat a la nostra manera de fer que no en som conscients. Al llarg de la historia, les guerres i disputes entre pobles han estat una constant. Els que perdien havien de romandre en segon terme i eren oblidats. Els que guanyaven s’apoderaven dels mitjans de comunicació, el que alguns consideren el quart poder de l’estat, i escrivien la història; bé, la seva versió. Per tant, feien que és donés importància a allò que ells volien, existia el que ells volien que existís. Injust però cert.
El que no entenc és perquè, en general, ens sorprenem quan remenant caixes de sabates i arxius abandonats es troben dietaris, cartes i altres documents que ens mostren que allò que sempre ens havien explicat i nosaltres havíem donat per bo no acaba de ser-ho. Si més no, que hi ha una altra versió d’aquells mateixos fets igual de vàlida. La suma del conjunt d’aquestes petites històries és la més propera a la veritat, i tot i així ens neguem a acceptar-la moltes vegades.
Un exemple de com els mitjans han escrit la història és el de les recents dictadures feixistes que han patit alguns estats europeus. La manipulació que Hitler va exercir damunt la informació va donar lloc a les conegudes joventuts hitlerianes, uns joves que tenien una mentalitat consolidada entorn una base purament feixista i que entenien la història d’una manera que s’allunyava molt del què realment havia estat. Com pot ser que reconduint les versions d’uns fets es pugui abduir la mentalitat de les persones fins a extrems tan radicals?
A Espanya amb tot això de la recuperació de la memòria històrica s’està “descobrint” l’altra cara de la moneda; la versió dels republicans derrotats que van patir els horrors del franquisme. Mica a mica ens atansem a la veritat d’aquells temps i se’ns fa avinent que ni els franquistes van ser uns àngels ni els republicans uns dimonis.
Trobo realment trist que Kapuscinski prediqués tants valors i maneres de fer que s’atribueixen al bon periodisme i que alhora fos capaç de manipular la informació . Fins a quin punt el reconeixement públic és capaç d’accentuar la mediocritat de les persones? Els anhels de popularitat poden fer que una persona deixi de banda aquells ideals que han marcat la seva vida? Som capaços de vendre’ns a canvi de qualsevol cosa? Les noves generacions de periodistes tenen dues opcions: s’aboquen a lluitar per aconseguir exercir aquell periodisme que pot ajudar a canviar el món o bé es venen a la mediocritat.
“Tot anirà a millor, ja ho veureu. El mal sempre fa molt soroll, al contrari del bé, que és silenciós. Però hi ha molta bondat encara en molta gent per capgirar moltes coses i poders. Segur. El món ha d’anar a millor. Treballem-hi per fer-ho realitat!” ; aquestes paraules són un reflex del què deia Powell. Les males notícies i el mal comportament de la gent fa molt soroll, omple pàgines senceres als diaris, portades i titulars; mentre que aquelles petites accions, no pas insignificants, ocupen espais minsos.
Els periodistes som els únics responsables de que això canviï. Si fem bé la nostra feina i som capaços de comprometre’ns amb els valors que el món actual ens demana estarem aportant el nostre granet de sorra per aconseguir deixar el món una mica millor del que l’hem trobat. Per aconseguir-ho hem de ser valents i no ens hem de deixar enredar per l’afany de protagonisme. Així, segur que mai ens tirarem pedres a la pròpia teulada; no escriurem “ Los cínicos no sirven para este oficio” mentre actuem amb cinisme per la vida.

Fins sempre

Avui ha estat un dia estrany.  Em llevo, obro el correu electrònic i hi trobo un mail que em dóna l'energia i espurneta que tan necessito. Més tard  rebo la notícia de que algú massa jove se n'ha anat abans d'hora. M'he passat la tarda fent feina de la universitat, entre d'altres coses la ressenya de Kapuściński. Quan anava mirant aquelles frases o petits fragments que havia assenyalat mentre llegia per tal de poder estirar fils i començar a redactar m'has vingut al cap. Cada fragment, sense saber per què, l'associava a tu, a com pensaves, a la manera de fer que tenies i que va arribar al cor de tants i tants solsonins... si tot hagués anat bé el passat vuit de setembre m'hauries posat la banda tu i hauries estat a primera fila el dia de la presentació d'Homes de Terra i Foc. Et vam fer cas, vam lluitar i treballar per aconseguir tirar endavant el llibre. Saps, a tots tres en hauria agradat tan que hi fossis... aquell dia ens vam recordar tan de tu... de com estimaves els trabucaires. Des d'allà on siguis segur que ho vas veure...
He llegit la teva carta de comiat de nou. T'admiro. M'agradaria poder arribar a estimar Solsona i Catalunya com ho has fet tu... ets i seràs un gran exemple. Fins sempre Xavier!

Déu ho ha volgut i jo ho accepto. Sempre he estat a disponibilitat seva i no puc tirar-me pas enrere ara, tot i que em costi entendre-ho.

Vivim tan intensament, que sembla que no pugui ser que, de cop i volta, d’avui per demà, et pugui atrapar una malaltia com la que s’ha enamorat de mi i paralitzar-ho tot. Però la realitat ha estat aquesta, i és aquesta la que hem hagut d’acceptar i d’encarar, malgrat costi.

Marxo conformat, tranquil i serè, però amb l’ànima corpresa per totes les persones estimades que deixo. La meva esposa Isabel i les nostres filles, Laura i Rut. Els meus pares, germanes, tiets i tietes, sogra, cunyats, nebots, que s’han desviscut per mi i m’han abocat més amor del que em podia arribar a imaginar! I també el de tants amics i amigues i coneguts que he sentit tan a prop durant tot aquest procés que em duu avui aquí! No sabeu el bé i l’escalf humà que he arribat a experimentar ben endins del cor, i com m’ha ajudat a lluitar fins on he pogut en sentir el vostre alè afectuós a prop tothora.

Sé que avui també marxa un alcalde de Solsona. No ha estat mai per a mi un objectiu ser-ho, era més aviat com una disponibilitat que sentia. I us puc dir que bé ha valgut la pena, que he sentit moltes coses fent-ne, que he pogut compartir hores de treball, de preocupacions, però també d’anhels i moltes il·lusions i moments preciosos, tant amb la totalitat dels regidors com amb l’ampli ventall de treballadors municipals. I he pogut parlar amb tanta gent i conèixer-ne tanta de nova... He procurat tenir un marcat sentit institucional del càrrec, i ser l’alcalde de tots els solsonins i solsonines; alhora que he procurat ser just i atendre tothom per igual. De tota manera, em dec haver pogut equivocar a voltes, i és per això, que voldria demanar disculpes si algú en algun moment s’ha trobat desatès o decebut.

En fi, m’he sentit molt orgullós de poder ser alcalde de la ciutat que tan estimo, i ho he intentat fer tan bé com he sabut. Sempre m’he sentit, malgrat les normals discrepàncies, apreciat i respectat, fet que valoro molt. Us demano, si us plau, consideració i comprensió pel govern municipal; no ha estat fàcil tot aquest temps per a ells en aquest meu estat. Jo hi poso tota la confiança. De la mateixa manera que diposito tota la meva confiança i aboco tota la meva estima personal en el nou alcalde. És una bellíssima persona, honrada i ferma, que hi posarà tota la dedicació i estima que requereix el càrrec i la ciutat.

Ser i fer de pagès ha estat la meva vida. I vull reivindicar la necessitat que té al societat de demostrar, amb fets més que amb paraules, que la nostra activitat és imprescindible, però que, a l’ensems, la gent que vivim al camp no podem ser uns ploramiques eterns, sinó uns innovadors i renovadors constants.

Ser cristià i ser català són dos fets que m’han marcat profundament en la vida.

Us encoratjo a seguir treballant per tal de poder arribar a la plena sobirania nacional, fruit d’una majoria democràtica que l’avali. Una Catalunya on hi càpiga tothom qui hi vulgui ser. I, en aquests moments, gosaria demanar a la societat una mica més de confiança i de comprensió en la classe política catalana. Ja sé que passa el que passa, però també és cert que hi ha molta gent que s’hi dedica de manera correctíssima i pensant només en el bé de tots. No siguem injustos posant tothom al mateix sac. I a la classe política li demanaria més generositat i molta obertura de mires. No hi ha ningú en possessió de la veritat ni de res que sigui de tots, ni ningú sol pot atribuir-se ser Catalunya. Si us plau, parem un moment, recapacitem i adonem-nos que la nostra desunió és, alhora, la nostra més gran feblesa. I que, sobretot, no podem exercir la política des de la rancúnia, des del recel constant, ni des de les batalletes entre els partits i dins seu. No ens duu enlloc que no sigui a l’embadaliment, tot sovint babau, de la militància de torn de cada partit. Però això també és eixorc.

I la meva pobra i estimada Església! Tan còmoda a Roma i tan desubicada a la cova de Betlem! Aquesta jerarquia tan allunyada del Concili Vaticà II, i alhora tan recelosament garant d’allò que hauria de ser secundari. Tan satisfeta fent celebracions amb reminiscències del passat dins engalanats temples, i tan absent en la seva principal missió evangèlica, la de pedres enfora, allà on aplicar i viure-hi la fe i la donació agafa tot el seu sentit de ser cristià. Com me n’he sentit de prop sempre de la gent senzilla que treballa per les seves parròquies, de la gent que per amor a Crist es dóna de manera humil i gens sorollosa. Com em recordo en aquests moments del bisbe Pere, allà a l’Araguaia, o de les monges de l’Hospital i de tantes i tantes altres vides, creients i no creients, lliurades de ple a abocar amor sobre qui més ho necessita, ja sia per fidelitat a l’Evangeli, ja sia per estimació a la dignitat humana. I no és prou vergonyós que els cristians, a hores d’ara, encara visquem dividits.

Tot anirà a millor, ja ho veureu. El mal sempre fa molt soroll, al contrari del bé, que és silenciós. Però hi ha molta bondat encara en molta gent per capgirar moltes coses i poders. Segur. El món ha d’anar a millor. Treballem-hi per fer-ho realitat!

Bé, me’n vaig, si m’hi vol, amb el Fill del fuster de Natzaret, el meu guia en aquesta vida terrenal.

Aquí, a propet de la Mare de Déu del Claustre, us dic adéu.
Déu ho ha volgut i jo ho accepto, i li demano que us ajudi a acceptar-ho a vosaltres.

Al cel ens puguem retrobar tots plegats. M’enduc tot el vostre amor i tot el vostre afecte dins el calaixet del meu cor!

Xavier Jounou i Bajo

CAP DE SETMANA DE BOLETS I BOLETAIRES A SOLSONA

La tercera fira del bolet i el boletaire del Solsonès ha estat celebrada aquest darrer cap de semana a la capital de la comarca. Les xerrades, inauguracions d’exposicins i mostres d’artesania han atret nombrosos visitants.

Els dies 22, 23 i 24 d’octubre la capital del Solsonès ha acollit per tercer any consecutiu la fira del bolet i el boletaire, recuperada tres anys enrere per l’agrupació Solsonès Fires.

El divendres al vespre es va dur a terme una xerrada que duia per nom  Les plantes aromàtiques de la comarca a la cuina catalana i va ser organitzada pel Gremi d’Hostaleria del Solsonès.

L’acte inaugural per part de les autoritats locals i comarcals va tenir lloc el dissabte a les dotze del migdia. Seguidament, el Centre Tecnològic Forestal de Catalunya i el Grup de Natura del Solsonès presentaven el reportatge Els bolets del Solsonès (Micosylva).A mitja tarda es van obrir les portes de la sala Francesca de Llobera on hi havia l’exposició fotogràfica Tota una vida- recull de fotografies del 1914 al 1977 al Solsonès  i es van inaugurar les VI Jornades Gastronòmiques de tardor del Solsonès, on per cinc euros es podia degustar un tastet de productes locals, una copa de vi i un còctel de cava. El diumenge al matí es va celebrar una trobada de col·leccionistes de plaques de cava i es van presentar dues plaques noves : la del municipi de Pinell i la de la fira d’enguany. També es van fer els lliuraments de premis del concurs de dibuixos realitzat a les escoles , del bolet més gros i del bolet més original. Al llarg del dissabte i el diumenge, el Mercat del Bolet i de Productes Artesanals de la comarca va estar situat a la plaça Major , on també es van fer demostracions de cistelleria artesanal.

La fira va tancar aquesta tercera edició amb un nombre considerable de visites.

CARTELL DE LA FIRA D'ENGUANY

RESSENYA DEL LLIBRE EL ÚLTIMO EXPLORADOR DE MANUEL LEGUINECHE

VIATJAR PER TROBAR EL LLOC QUE ET PERTOCA I PER TROBAR-SE UN MATEIX

Al llarg del llibre és possible conèixer com era Wilfred Thesiger partint de les seves influències literàries, dels seus ídols, de quin va ser el seu entorn mentre creixia i es feia home, de com parlava d’ell la gent que el coneixia, de com actuava, etc. Això permet atansar-nos d’una manera molt més profunda a la seva persona, ja que al cap i a la fi si un és com és i actua d’una determinada manera, és perquè al darrere hi ha una sèrie de condicionants, potser fruit del destí, que així ho determinen.

Els primers anys de la vida de qualsevol persona marquen d’una manera especial. L’entorn que t’envolta quan comences a interactuar amb el voltant, el lloc on per primer cop vas amb bicicleta, on corres sense parar les llargues tardes d’estiu… t’aporten un caliu i una protecció que difícilment trobaràs en cap altre lloc. Això és el que li va passar a l’explorador; va enamorar-se del lloc on va passar la seva infància, i després, un cop a Londres, es sentia buit i li faltava quelcom.

La manera que Thesiger va trobar per compensar aquesta buidor que l’omplia era viatjar. Recórrer tots aquells paratges tant o més solitaris que ell, aquells indrets on havia estat de petit, a fi de trobar el lloc que li pertocava en aquest món. Definia l’art de viatjar com “ una combinación del descubrimiento, la exaltación de la historia, las resonancias poéticas y el gusto por la aventura”. En les seves aventures buscava recuperar aquells anhels que tenia quan encara era un nen: explorar, descobrir…

En els seus viatges cercava aquella espurna que l’omplia com a persona. Intentava descobrir qui era ell, com era i quins eren els seus límits. Per aquest motiu estava molt atent a qualsevol detall; atès que la més petita de les insignificàncies podia marcar un gran salt cap a la meta per aconseguir el que volia o bé un gran salt cap al fracàs. El següent fragment n’és un exemple: “Lo ha previsto todo, los giros idiomáticos, la forma de moverse, los gestos y entonaciones en la oración. Hasta la forma de hacer sus necesidades. Sabe muy bien que su vida. depende de la atención al detalle”.

Tot i ser un intrèpid viatger, potser fins i tot modern als seus temps, tenia alguns prejudicis i conceptes clarament conservadors que van influir en la seva trajectòria. El masclisme de l’època impregnava els seus pensaments, creia que “ la mujer le estorba. Cree que es la puerta del infierno”. Aquesta visió del gènere femení la trobo xocant en un individu de les seves característiques. Una persona capaç de conviure durant llargs períodes amb cultures totalments diferents, de “ser camaleó” i adaptar-se  fàcilment a qualsevol situació per sobreviure, algú capaç d’estimar-se tan aquell món que no és el seu, com pot creure que la dona està un esglaó per sota i carregar-la de connotacions més aviat negatives? No ho entenc. Una de les moltes paradoxes de la vida. Qui sap si  per això, després de llargues estades a terres foranes gaudia dels privilegis de la societat occidental “ Después de estos largos e intensivos períodos de abstinencia y austeridad, de vida espartana, volvía con gusto a las delicias de la mesa, a las fiestas sociales…” Potser “jugar a fer d’explorador” quan tens la vida solucionada era la única opció que tenia per trobar la felicitat, que segons ell, emmanava enmig les dunes del desert i paratges gairbé verges de la natura.

Cap al final de la seva vida, en Wilfred va sentir-se enormement decebut en adonar-se que les tribus havien anat perdent aquella màgia i essència que a ell l’havia captivat uns anys enrere. Vivien més còmodament i d’una manera menys ancestral “Las tribus han perdido lo que les sustenta, la magia. Les han entregado consumidores para que se conviertan en dóciles consumidores.”

Wilfred Thesiger, un romàntic perdut que viatjava per trobar-se… no sé si al final ho va aconseguir; crec que no. Quan al moment d’anar-te’n  vora teu no hi ha res més que record de molt enrere és que la teva vida ha quedat molt lluny d’on ets ara. Els teus instints, somnis, desitjos, ganes de viure han deixat de ser tevés, o més ben dit, van deixar de ser-ho ja fa un temps.

Després d’haver intentat fer una ressenya mínimament descent sobre el llibre, plena d’originalitat i crítica alhora, em disposo a confegir quatre ralles més explicant perquè m’identifico amb en Wilfred.

Moltes vegades havia tingut la sensació de que pertanyia a un entorn que no era el meu. Mirava el meu voltant i la gent que hi trobava tenia uns interessos molt diferents als meus. Intentava crear-me la meva pròpia bombolla i omplir-la d’aquelles coses i persones que feien que tot tingués sentit. En Wilfred trobava sentit a la seva existència enmig de dunes, selves i tribus. Jo ho feia enmig de poemes, cançons del Bruce Springsteen i alguns projectes. Dos romàntics perduts en la immensitat del cosmos. A partir d’aquí però, un punt i apart. Mentre en Wilfred es dedicava a caminar intentant buscar el seu passat en el present i futur; jo intento obrir-me nous horitzons, projectes i somnis. Perquè quan m’arribi l’hora no vull anar-me’n sabent que no he complert l’objectiu més important de la vida de qualsevol persona: ser feliç; i molt menys no haver-ho fet per estar lligada a un passat on no sabia encara cap on volia caminar.

Ens espera un gran any...

Després de la pertinent notícia o referència formal al dia d'abans d'ahir, em ve de gust recordar aquells moments que van fer que fos especial.
Va ser la primera sortida que els titolins 2010 vam fer plegats. Va ser inoblidable...
Alguns ens vam sentir estafats a l'estació de servei on vam esmorzar. Després un GPS amb veu híbrida entre xina i sudamericana. Canviar-nos en un pàrquing, que abans no el vam trobar va passar una bona estona. El perfecte estat de les ofrenes. Les improvitzades ballades de sardanes pels carrers de Saragossa ( aritme i poca coordinació = combinació explosiva). El terra de la catedral on els talons es quedaven clavats. Ara vull un foto amb aquests bascos, ara amb les que duen un pentinat molt treballat ( almenys es van llevar a les 5 del dematí per arreglar-se... :S). Tractes amb movistar per aconseguir una blackberry curve quan ja en tens una a les escales de l'ajuntament. El cant dels Segadors al so de les gralles. Fer cua mitja hora per arribar a l'aperitiu, i quan ja et toca, haver de marxar per fer la foto oficial.
El dinar em va recordar aquells de l'època en què tothom de la classe fa la comunió. Aquells dinars on t'ho passes de conya... doncs va ser un d'aquests.

Ens espera un gran any...

Joan, Laia, Carla, Marc, Enric, Lorena, Jordi, gràcies per aquests instants que fan que mica a mica tot torni a tenir sentit.

Està sonant "ara" dels Lax'n' busto